Ucraïna-Rússia: 100 anys d’amor-odi (i més coses)
Vladímir Putin assegura que “la Ucraïna contemporània va ser creada per Rússia, concretament per la Rússia bolxevic [i que] Lenin va ser-ne el creador i arquitecte”. Ho va dir, concretament, en el discurs del 21 de febrer de 2022 en què reconeixia la independència de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk, un discurs que constitueix el cos teòric per justificar la guerra d’Ucraïna.
No obstant, la realitat històrica evidencia que el que realment van fer els bolxevics va ser crear un nou model d’estat, de caràcter federal, que trencava amb el model centralista i uniformitzador de l’etapa tsarista. El dret d’alliberament de les nacions oprimides que defensaven els bolxevics va ser aplicat als territoris que havien format part històricament de l’estat rus, però amb la màxima que l’alliberament de classe que havia suposat la Revolució d’Octubre de 1917 també havia implicat automàticament el seu alliberament nacional. Aquestes nacionalitats podien crear repúbliques pròpies, però sempre integrades dins d’un estat comú, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) fundada el desembre de 1922. Formalment, la ciutadania –soviètica– passava per sobre de la nacionalitat –russa, ucraïnesa, bielorussa...–, en un model en què l'URSS quedava sota l'hegemonia de l’estructura russa. Aquest model finalitzaria el desembre de 1991 amb la desintegració de l'URSS. Els quadres que havien fet carrera política al Partit Comunista de la Unió Soviètica, però que se n’havien desmarcat en favor d’opcions polítiques que lligaven el trencament amb el comunisme amb un discurs nacionalista, van estar presents en totes les repúbliques soviètiques. Ucraïna no en va ser cap excepció. Era una de les repúbliques fundadores de l'URSS i seria una de les tres –juntament amb Rússia i Bielorússia– que en certificaria la defunció. Els EUA i Europa occidental van aplaudir aquesta fragmentació territorial de l’antic espai soviètic, ja que afeblia estructuralment Rússia, en tant que hereva de l’URSS, però mantenia el seu armament nuclear i alhora presentava uns potencials nous socis polítics i econòmics. L’ampliació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) cap a l’est d’Europa a partir de 1999 havia de tenir un darrer estadi, el més complicat, a Ucraïna. Però ha explotat abans.
Un dels motius clau que explica aquesta explosió ha estat la complexitat de les relacions històriques entre Ucraïna i Rússia, especialment en els darrers cent anys. Mentre Rússia ha concedit a Ucraïna una importància geoestratègica vital, és igualment certa l’atracció o rebuig de la població ucraïnesa envers Rússia, segons la zona geogràfica i la tendència política.
Un primer vector que ha caracteritzat aquestes relacions ha estat Ucraïna com a escenari bèl·lic. 1918-1922, 1941-1945 i 2022 han evidenciat el seu pes com a porta d’entrada a Rússia, i també en termes econòmics. El Tractat de Brest-Litovsk de març de 1918 que retirava Rússia de la Primera Guerra Mundial va implicar de facto el control alemany sobre Ucraïna. La derrota alemanya en la Gran Guerra va anar seguida de la Guerra Civil Russa de 1918-1922, que va dividir els ucraïnesos entre rojos (comunistes) i blancs (anticomunistes), però que es va veure amplificada amb la presència d’altres opcions, com l’Exèrcit Negre del llibertari Nestor Makhnó al sud-est del país o la pervivència de sectors independentistes vinculats majoritàriament a posicions conservadores. La victòria roja va segellar el naixement de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna i la seva integració a l'URSS. Però, posteriorment, la Segona Guerra Mundial va situar Ucraïna com una primera porta d’entrada de la invasió nazi sobre l'URSS el 1941. La violència sobre els ucraïnesos, percebuts com a enemics ideològics en tant que comunistes, va ser expeditiva –però també va fer excepcions amb els col·laboracionistes–. La retirada de les tropes nazis es va fer per terreny ucraïnès, així com part de l’ofensiva militar soviètica sobre l’Est d’Europa. I ara, la guerra de 2022.
La segona dimensió ha estat la permanent pressió russificadora. La Rússia tsarista hi aplicà un model especialment intens durant el segle XIX. L'URSS va viure etapes ponderades durant els períodes de Vladímir Lenin, Nikita Khrusxov –nascut en territori rus tocant els límits ucraïnesos i criat en àrea ucraïnesa– i Mikhaïl Gorbatxov; mentre que va ser notable durant l’etapa de Ióssif Stalin i Leonid Bréjnev –nascut en territori ucraïnès–. L’etapa postsoviètica va viure una desacceleració durant la presidència de Borís Ieltsin, així com a l’inici de la presidència Putin. No obstant, el darrer decenni, i especialment a partir de l’ampliació de l’OTAN cap a l’est d’Europa i el posterior episodi de Crimea de 2014, van marcar una reactivació, que ha tingut a la zona est del país el seu principal baluard en la mesura que ha estat la zona històrica de concentració de població russa o pro-russa.
El tercer vector ha estat la importància econòmica d’Ucraïna. Base de la producció agrícola (especialment cereal) per a la Rússia tsarista i l'URSS, va ser també protagonista de l’Holodomor o Gran Fam de 1932-1933 arran de la col·lectivització estalinista amb un bagatge d’uns cinc milions de morts de fam. El desenvolupament industrial soviètic la va situar com a clau durant els anys de la Guerra Freda, gràcies a la seva capacitat industrial aeronàutica així com minera. Mentrestant, el món globalitzat l’ha situat com a punt de pas de les grans infraestructures gasístiques procedents de Rússia cap a l’est i centre d’Europa, sense deixar de banda la seva capacitat exportadora agrícola.
Així doncs, el naixement de Rússia i Ucraïna com a estats independents el 1991, en el marc de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), va evidenciar des del primer moment la voluntat russa de seguir mantenint l’ascendència, però d’una manera més o menys consensuada, sobre l’àrea geogràfica que havia configurat l'URSS –amb l’excepció de les repúbliques bàltiques–, tot i que a partir de 2010 va evolucionar cap a una voluntat d’influència i cada vegada més accentuada. En canvi, Ucraïna va confirmar la seva voluntat de consolidar-se com un estat independent, però mantenint un equilibri de relacions amb el gran veí, ja que era conscient que no només hi compartia fronteres sinó també el pes d’una llarga tradició històrica que, a banda dels elements exposats anteriorment, havia implicat connexions culturals i nombrosos llaços de sang entre una part de la seva població. La pregunta de fons és si la guerra de 2022, marcada profundament pels esdeveniments de 1999 i 2014, farà saltar pels aires tota aquesta llarga relació històrica entre els dos territoris i, sobretot, com l’acabarà condicionant d’ara endavant.
