L'últim gran projecte colonial
Cada projecte colonial té la seva lògica interna. I no hi pot renunciar. En certs casos, com en l'anomenat Estat Lliure del Congo (1885-1908), propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica, l'objectiu consisteix a explotar al màxim la població nativa. Encara que, com va passar durant aquells 23 anys de la història congolesa, costi deu milions de morts. L'altre arquetip colonitzador implica substituir els habitants locals per colons de procedència forana: en serien exemples típics els Estats Units, Austràlia i Israel.
Cal apel·lar a arguments sobrenaturals per negar el caràcter colonial d'Israel. Curiosament, aquests arguments encara són acceptats de manera força comuna: la “terra promesa” per Déu, etcètera. La història, però, és clara: quan Theodor Herzl va publicar L'estat jueu (1896), el sionisme (pel bíblic mont Sió, al costat de Jerusalem) no tenia objeccions a reconèixer el seu propòsit d'assentar els jueus de tot el món a Palestina, aleshores part de l'Imperi Otomà. I parlava obertament de colonitzar. Les potències europees s'acabaven de repartir l'Àfrica (Conferència de Berlín, 1885), les colònies britàniques a Austràlia completaven la seva autonomia política (1890) i se celebrava l'èxit de l'epopeia colonitzadora als Estats Units.
Els Diaris de Herzl són explícits. El 17 de juliol del 1902 escriu a Lord Rothschild, el jueu més ric de l'època: “Podeu afirmar davant del vostre govern [el britànic] el fet que una gran colonització jueva reforçaria la influència anglesa a la Mediterrània oriental, en un punt on conflueixen nombrosos interessos que afecten Egipte, Pèrsia i l'Índia”. I segueix: "Per quant de temps creu vostè que els actius dels quals és possible apropiar-se en aquesta regió del món seguiran passant desapercebuts? Si els jueus no aprofitem l'ocasió ara (nosaltres, que som tan astuts i que tot i això sempre ens deixem estafar) serem de nou la riota".
Herzl practica alhora un intel·ligent salt conceptual. Quatre dies després escriu de nou a Lord Rothschild i li diu: "Els grecs, els romanesos, els serbis, els búlgars s'han emancipat. Serem nosaltres els únics incapaços de fer-ho?". És a dir, el projecte de colonització és alhora el contrari, un moviment d'emancipació nacional. Sempre hi va haver jueus a Palestina. Però mentre es mantenia aquesta correspondència no eren més de 45.000, davant d'una població total propera a les 600.000 persones, entre les quals hi havia uns 60.000 cristians i la resta eren musulmans.
La ferotge opressió que patien els jueus a l'Imperi Rus i els prejudicis antijueus a Europa Occidental (recordin el Cas Dreyfus) havien creat el que es va anomenar “la qüestió jueva”. I el sionisme oferia una solució al problema. Cal assenyalar que el règim polític més antijueu establert mai al món, el nazisme alemany, el 1933, anys abans de l'horrible “solució final”, va pactar amb l'Agència Jueva l'emigració de gairebé 300.000 jueus a Palestina. I així va anar creixent la població jueva. El 1923 eren 90.000. El 1940, 450.000.
La Shoah nazi, també anomenada Holocaust, va acabar de facilitar que el 1948 tant els Estats Units com la Unió Soviètica reconeguessin el nou estat jueu, Israel. L'ONU va concedir a Israel el 52% del territori palestí, malgrat que els jueus constituïen només un terç de la població total. Des d'aleshores, com a resultat de les guerres contra els països àrabs i l'ocupació de nous territoris, Israel no ha deixat d'expandir-se i d'expulsar palestins.
Herzl pensava que Israel havia d'estendre's des del Sinaí fins a l'Eufrates (encara no existien ni l'Iraq ni Síria); Benjamin Netanyahu creu que les fronteres han de ser el Jordà i el Mediterrani, sense cap altre lloc per als palestins que l'exili. Efectivament, els palestins que poden fer-ho se'n van. Es calcula que avui hi ha uns 12 milions de palestins, dels quals una mica més de 5 milions viuen a Cisjordània i Gaza, 1,5 milions a Israel i la resta estan escampats pel món.
Qualsevol que conegui una mica la realitat actual sap que la solució dels dos estats és inviable, perquè Gaza i Cisjordània estan separades i a Cisjordània no paren de crear-se assentaments israelians. Ja no hi ha espai. Hamàs assumeix la solució, sempre que s'ajusti a les fronteres anteriors a la guerra del 1967. Cosa que Israel mai no acceptarà: tornem al que hem dit abans sobre la lògica dels projectes colonials i la substitució de població.
És impensable expulsar els jueus d'Israel, com ho era expulsar la minoria blanca de Sud-àfrica. L'única opció racional és la sud-africana: democràcia i convivència, per improbable que sigui. L'últim pla de pau, patrocinat per Donald Trump, no és res més que un alto el foc. Molt necessari i benvingut després de la matança a Gaza, però tan precari i estèril com qualsevol dels anteriors. Mentre persisteixi la lògica colonial (disfressada d'emancipació nacional i cada cop més teocràtica) no hi haurà sortida.