25/11/2022

L’únic camí cap a una pau duradora és reforçar el suport a Ucraïna

5 min
Foto de Vladímir Putin sobre una creu que simbolitza una tomba a Ucraïna.

Ara que es compleix el novè mes de la guerra més gran i brutal d’Europa des del 1945, el pitjor que podem fer per la pau al nostre continent és pressionar a favor de negociar amb Vladímir Putin. El millor que podem fer per la pau és reforçar el suport militar, econòmic i humanitari a Ucraïna, fins que un dia pugui negociar des d’una posició de força.

Donald Trump ha insinuat fa poc que potser seria el candidat perfecte per practicar l’art de la negociació amb Putin. Silvio Berlusconi també s’ha proposat com a mediador. Formarien el dream team perfecte. L’equip somiat per Moscou. A Putin li encantaria que es declarés un alto el foc a Ucraïna i seure amb aquell parell al voltant d’aquella taula tan llarga que té al Kremlin per protegir-se contra el covid. Mentrestant, l’exèrcit del dictador rus, en aquests moments desmoralitzat i en hores baixes, es podria atrinxerar per defensar la gran extensió de territori ucraïnès que encara ocupa, reagrupar-se, descansar, rearmar-se, incorporar els nous reclutes de reforç i... reprendre la guerra, després d’enviar una remesa de vodka a Berlusconi i Trump com a mostra d’agraïment.

Si Rússia mantingués el territori ucraïnès que ocupa actualment, tres vegades més gran que Bèlgica, Putin encara podria presentar-ho com una victòria històrica, si més no com la recuperació d’una part de la Novoróssiya (Nova Rússia) de Caterina la Gran. També quedaria demostrat davant de tot el món que les agressions armades surten a compte. Alerta, Taiwan. De tota manera, els ucraïnesos mai ho acceptarien. Segons les enquestes d’opinió, estan disposats a pagar un preu molt alt, fins i tot amb més baixes militars i civils, per recuperar el seu territori. Per tant, aquest camí no seria una recepta per a la pau, sinó per a una guerra encara més llarga.

Ja arribarà el moment de les negociacions. Una guerra amb Rússia, un país que té un dels arsenals d’armes de destrucció massiva més grans del món, i un líder malvat i potser prou desesperat per utilitzar-les, no es pot acabar amb una rendició incondicional, com la d’Alemanya el maig del 1945. (Aquesta situació projecta una llum retrospectiva inquietant sobre el que hauria pogut passar si l’Alemanya nazi, i no els Estats Units, hagués aconseguit desenvolupar la bomba atòmica.) El govern ucraïnès ja comença a pensar, amb els seus amics occidentals, en les mesures de seguretat i aprovisionament que ha d’adoptar. Ucraïna té tot el dret legal i moral a recuperar la totalitat del seu territori sobirà, inclosa Crimea. Qualsevol pacte a què es pugui arribar al final –per exemple, alguns acords especials per a Crimea– només pot ser fruit d’una decisió sobirana d’Ucraïna.

Salta a la vista que una pau d’aquestes característiques seria inacceptable per a Putin, sobretot tenint en compte que ha anunciat que quatre regions d’Ucraïna formen ara part de Rússia. Per tant, o el dictador rus es veu obligat a acceptar-la o l’acord de pau s’haurà de fer amb una Rússia que ja no estigui controlada per Putin. Ningú sap quan ni com es produirà el canvi a Moscou i, a més, el moment del relleu pot ser també molt perillós. Sigui com sigui, és la millor sortida per arribar a una pau duradora després d’una llarga guerra.

Un nen tomba un home (Vladímir Putin?) en un grafiti pintat al mur d'un edifici esbucat per les bombes a Ucraïna.

Si volem aconseguir-ho, Occident ha de reforçar el suport a Ucraïna perquè continuï obtenint victòries militars i pugui sobreviure a un hivern molt dur. Després de perdre al camp de batalla, Rússia recorre ara a atacs covards i criminals contra les infraestructures necessàries per a la vida dels civils. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la meitat de les infraestructures energètiques del país han sigut danyades o destruïdes, 10 milions d’ucraïnesos estan actualment sense electricitat i més de 700 centres mèdics s’han vist afectats per les agressions. (Aquesta setmana s’ha informat de la mort d’un nadó quan un míssil rus va impactar en un hospital maternal a la regió de Zaporíjia.) Hi ha gairebé 8 milions de desplaçats ucraïnesos a l’estranger, potser uns 5 milions dintre del país, i l’OMS preveu que dos o tres milions més abandonaran casa seva “per buscar escalfor i seguretat”. A Europa no s’havia vist res semblant des del 1945.

La necessitat militar més immediata és la defensa aèria, sobretot per respondre a nous atacs contra les infraestructures civils. Els sistemes de llançament de míssils com el HIMARS (High Mobility Artillery Rocket System), desenvolupat als Estats Units, han sigut una de les claus per a l’èxit militar de Kíiv, però en fan falta més per destruir l’artilleria convencional russa, encara enorme. Si Ucraïna vol recuperar el seu territori –i com més es vagi reduint la zona controlada per Rússia, més es concentrarà la batalla–, ha de tenir tancs moderns, com els Leopard 2 de fabricació alemanya. A més, també necessita generadors, enginyers que ajudin a reparar les centrals elèctriques, material mèdic i elevats paquets d’ajuda financera només per impedir que la seva economia s’enfonsi.

Durant els primers mesos de la guerra la part del lleó del suport militar provenia d’un grapat d’estats occidentals, sobretot els EUA, però també el Regne Unit, Polònia, Estònia i uns quants més. A l’historial dels governs britànics d’aquests últims anys hi ha poques coses de què puguem estar orgullosos, però aquesta n’és una. El fet que, fins i tot enmig d’una tempestat econòmica al propi país, el nou primer ministre britànic, Rishi Sunak, hagi considerat essencial visitar Kíiv reflecteix un ampli consens entre tots els partits. Com el president Volodímir Zelenski va respondre en un tuit a Sunak: “Els nostres dos països saben què vol dir defensar la llibertat”.

Tot i així, altres estats europeus, amb experiències bèl·liques diferents i actituds públiques més recaragolades, també hi estan posant la seva part d’esforç. Els experts del Consell Europeu de Relacions Exteriors han proposat el “pla Leopard”, en virtut del qual tots els països europeus que fan servir el tanc Leopard 2 s’unirien per equipar una brigada ucraïnesa blindada. S’han d’estudiar consorcis europeus semblants per a la defensa aèria, però també per a les necessitats dels civils, com ara les infraestructures energètiques.

¿I si, com a reacció, Putin redoblés l’ofensiva? Ja ho ha fet. I podria anar més lluny, potser fins i tot més enllà del llindar nuclear tàctic. Però en una guerra les mesures no estan mai exemptes de risc. A la llarga, serien molt més greus els riscos que es derivarien per a tot el món de la victòria d’una agressió armada a gran escala. La reacció correcta és no precipitar-se a negociar per por, com aconsellen els manifestants de països com Alemanya i Itàlia. El que s’ha de fer són plans d’emergència ben detallats per a totes les eventualitats possibles, com ara l’impacte d’uns míssils en terres poloneses la setmana passada.

No hi haurà una pau duradora a Europa mentre Putin continuï al Kremlin. Nosaltres no el podem fer caure, però sí que podem contribuir a crear les condicions perquè els mateixos russos acabin abandonant el rumb autodestructiu en què ha embarcat el seu país. Al final, Rússia també es beneficiarà d’una derrota russa a Ucraïna. ¿O és que aquests manifestants es pensen que Alemanya estaria avui millor si els aliats occidentals haguessin demanat negociar la pau amb un Hitler equipat amb armament nuclear?

Sembla il·lògic, pervers, fins i tot immoral, afirmar que la guerra és la via per a la pau. Però ara que hem deixat –i això és molt censurable– que el nostre continent s’enfonsi en un gran conflicte armat, el millor camí cap a una pau duradora és ajudar el bàndol bo a guanyar la guerra.

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats