06/05/2022

L’urgent i l’important

3 min
Un home carrega un rellotge.

Les preguntes a què l’economia tracta de respondre són fonamentalment tres. La primera, formulada succintament, és per què uns països són més pròspers que uns altres, o, dit d’una altra manera, què cal fer per millorar aquesta prosperitat. El llibre clàssic que aborda aquesta qüestió és La riquesa de les nacions, d’Adam Smith, publicat a finals del segle XVIII, i el darrer èxit editorial en aquest camp és Per què fracassen les nacions, d’Acemoglu i Robinson.

Tot i que sovint identifiquem la prosperitat amb la tecnologia, cap dels dos llibres esmentats dona una particular importància a la tecnologia. De fet, tot i que Smith havia coincidit a la Universitat de Glasgow amb James Watt –un dels pares de la màquina de vapor– a La riquesa de les nacions no sols no esmenta cap de les màquines que estaven produint en aquell moment la Revolució Industrial –a més de la màquina de vapor, l’embarrat, el teler amb llançadora, la filatura hidràulica, etc.– sinó que sembla ignorar que a la seva època el ferro ja no s’obtenia amb carbó vegetal sinó amb coc.

La conclusió d’aquesta bibliografia és que la prosperitat no depèn dels enginyers sinó dels polítics. Dit d’una altra manera: els països pobres ho són perquè estan dirigits per elits que no persegueixen el bé del seu poble, sinó el seu interès personal; en terminologia d’Acemoglu i Robinson, perquè es tracta “d’elits extractives”. Resulta oportú relacionar-hi una anècdota esdevinguda a un conegut que als anys vuitanta va ocupar fortuïtament una suite presidencial a l’Hotel Plaza de Nova York; quan va demanar qui estava disposat a pagar una estança tan sumptuosa, la resposta que va obtenir va ser: “Gent del petroli i dirigents de països molt pobres”.

La segona pregunta que ha de respondre l’economia és com ens repartim la prosperitat col·lectiva. En qualsevol manual d’història del pensament econòmic la posició de l’economista més important pertany a Smith, però la segona a David Ricardo, i per a aquest, que va publicar els seus Principis d’economia política i tributació a principis del XIX, “el principal problema de l’economia és determinar les lleis que regulen la distribució”. De fet, la seva activíssima vida política va estar dirigida a acabar amb els privilegis dels terratinents.

Finalment, la tercera pregunta és per què –amb independència de si el país és més o menys ric– uns anys són bons i uns altres són dolents, i com gestionar les crisis recurrents. L’economista més cèlebre en aquest camp és sens dubte John M. Keynes, que va publicar la seva Teoria general el 1936, com a resposta a la depressió iniciada el 1929.

Crec que no hi ha dubte que la primera i la segona preguntes són fonamentalment complementàries, i que totes dues són molt més importants que la tercera. Tanmateix, i com és habitual en la vida corrent, dediquem sempre més atenció a allò que és urgent –que està passant ara mateix, què passarà l’any vinent– que a allò que és important, i per això les idees de Keynes són immensament més populars que les de Smith o que les de Ricardo. Tanmateix, les d’aquests són molt més importants.

Tot això ve a tomb perquè ens trobem en un moment crític i convé mantenir la perspectiva.

En aquest moment són probables bastants coses negatives: és probable que la inflació es demostri persistent perquè hem acumulat una enorme liquiditat en els últims anys; és probable que aquesta inflació generi una espiral de conflictes socials; és probable que –com als anys setanta– l’encariment de l’energia i l’escassetat de certes primeres matèries indueixin una crisi industrial; és probable que la guerra sigui llarga i, per tant, ens empobreixi; és probable que els tipus d’interès posin en dificultats aquells països –com el nostre– molt endeutats...

Aquests problemes –amb els quals no comptàvem– s’estan afegint als costos de la descarbonització a què ens hem compromès, que ja eren grans (i als de la desnuclearització, si és que la mantenim).

Des de Catalunya i des d’Espanya no podem fer res per evitar cap d’aquestes coses, i des de la Unió Europea ben poca cosa. Ara bé, des de Catalunya, des d’Espanya i des de la Unió Europea es pot fer molt perquè les conseqüències siguin menors i, sobretot, perquè siguin transitòries.

Per aconseguir-ho, la clau és que el repartiment dels costos sigui equitatiu. Si deixem que sigui “el mercat” qui faci la feina ja sabem que el que tindrem serà molta injustícia, molta inestabilitat social i, en conseqüència, una crisi més llarga. Fa cinquanta anys, enfrontats a una crisi molt més amenaçadora que l’actual, la generació dels polítics de la Transició –ara tan qüestionats– van ser capaços de consensuar –en forma dels Pactes de la Moncloa– un repartiment. És exactament el que cal fer ara.

Miquel Puig és economista
stats