Vagues

Dijous de la setmana passada van coincidir al mateix temps a Barcelona dues vagues: la dels treballadors d’Eulen, que realitzen els controls de seguretat de l’aeroport, i la de taxis, per protestar contra els Ubers i Cabifys de torn.

Milers de persones van perdre vols, algunes van haver d’arribar caminant fins a l’aeroport i es va produir un caos de magnitud tercermundista.

Dijous mateix es coneixien les excel·lents dades de creació d’ocupació. Per primer cop des de la crisi baixem dels quatre milions d’aturats i es produeix un rècord de contractació en un sol trimestre des del 1964. El 46% de l’ocupació d’aquest trimestre està relacionada amb el turisme: hostaleria. Si hi afegíssim altres serveis empresarials relacionats amb l’activitat turística, la xifra superaria àmpliament el 60%. És a dir, gairebé dos terços de l’ocupació que s’està creant és gràcies al motor del turisme.

El dret a la vaga és inqüestionable. Ara bé, de la mateixa manera que un sistema de salut no es pot veure afectat per una vaga, el principal motor de la recuperació econòmica i la font principal de creació de centenars de milers de llocs de treball no pot posar-se en risc per col·lectius minoritaris en certs mesos que són crítics per a la imatge internacional d’un país. Això ens passarà factura.

No dic que no es pugui convocar una vaga o protesta els mesos de juliol i agost. El que dic és que els governs haurien de regular que durant certs períodes de temps excepcionals i crítics per a tot un país aquestes protestes i drets quedin acotats.

Cada estiu, Nadal i Setmana Santa estem igual. Sí, ja sé que la vaga és més efectiva com més mal fa. Però aquí és on es perd la raó de ser, el sentit i la missió d’una vaga. Les vagues no es van crear per fer mal a un país ni a la creació d’ocupació. Es poden reivindicar drets sense malbaratar les fonts d’ingressos del país i sense destrossar les il·lusions de milers de viatgers.