El secret de Bernard Pivot
Als periodistes d’una edat ens han retret tota la vida que Bernard Pivot era capaç de presentar un programa setmanal de llibres a la televisió que veia tot França. Així que quan el 2016 va venir a Barcelona a celebrar els 75 anys de la llibreria Jaimes, li vaig demanar de seure una estona amb ell, a veure si se m’enganxava el truc.
Al principi em vaig fixar en el seu caràcter de murri bonhomiós i la seva capacitat de fer parlar l’altre amb una autoritat que no es notava gaire. Però de seguida vaig caure que el secret era un altre: assegut davant Pivot no estava davant d’un individu sinó d’una nació, d’una tradició escolar de redacció, memorització i dicció, del plaer de paladejar les síl·labes, de segles de cultiu intel·lectual ininterromput, de la Il·lustració i la universalitat de les seves idees sobre l’Home (per més que fossin contradictòries amb el fet d’esclafar llengües com el català).
Vull dir que Pivot havia fet un gran programa de llibres perquè, abans, França havia fet Pivot i la seva audiència milionària, tots enganxats al gust per la conversa. Evidentment, no podia parlar-me de la seva intel·ligència, del seu equip, de les hores de feina, dels patiments per tenir els millors i estar-ne a l’altura. La seva vida semblava amable i divertida com un dibuix de Sempé.
Al matí, acabat de llevar, amb la ment fresca, amb l’olor de cafè i de pa torrat, escrivia piulades com ara “El cel gris de la tardor sobre París és com una camisa vella que treus de l’armari i et tornes a posar sospirant”. A Pivot, com a tants francesos de la seva generació, li agradava tocar la paraula com aquell qui toca un instrument, ben bé per reanimar l’esperit. Quin honor ser recordat així.
