València. Les Falles de Sant Josep

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsDe Castelló a Sagunt, ben enrere Amposta, amb els seus arrossers, l’Ebre força llotós i la gran abundor de sínies, s’estén esplendorosa, exuberant, fertilíssima, matisada amb tota la gamma dels verds, la gran estesa dels tarongers baixets, ufanosos, tan carregats de fruita que, les branques, les arrosseguen per terra. [...] No és possible d’imaginar la bellesa d’aqueixa horta valenciana amb les seves barraques blanques, amb la mar remorosa als seus peus i l’esclat pictòric de les taronges. La núvia de la Mediterrània, la terra que fou de Teodor Llorente, de Blasco Ibáñez, de Sorolla, està a punt de llançar al cel les flamarades dels seus focs. Les Falles hi porten un gran contingent de forasters. El tipisme, la ironia, la mordacitat i la ingenuïtat es reflecteixen en cadascuna de les Falles, models d’enginy, que esperen desvetllar -uns quants dies abans de Sant Josep- l’admiració, la curiositat i el somriure plàcid, començant pel valencià, alacantí, català..., tots els habitants dels poblets veïns, passant pel francès, turista xiroi, i acabant amb el més flegmàtic anglès de calça curta i cama prima, per a desfer-se en un espectacular espasme després d’un momentani abrandament. L’origen de la festa més típicament arrelada a València data aproximadament del segle XVI. Llavors, les Falles quedaven reduïdes a cremar en la diada del patró dels fusters tot el que, durant l’any, s’havia fet vell a les cases. Fou a través de molts quinquennis que, aquestes, anaren transformant-se en el que avui són: models, dintre el gènere, d’art. El foraster que s’interessa per una falla especial pot adquirir el llibret explicador del significat que aquesta té. [...] A la plaça de la Regió hi ha el Pecat capital. Un gran Xiva o Vixnú, daurat i ple de braços d’una alçada de tres pisos, voltat a la base de ninots al·lusius a la significació d’“el vuitè, no mentir”. Al migdia, de dintre del déu sortien, per mitjà d’un altaveu, tot de versets com ara aquest: “ Parlaràs el valencià / a tot el qui te l’entenga / i a qui no te’l ben comprenga, / que després t’ho agrairà ”. [...] Aquest any les festes no són tan lluïdes per culpa del vent que esporugueix els forasters, que no es mouen de casa, que els conflictes socials ell no els tem i ens lloa el pacifisme de la gent de la terra, que ajornen les vagues fins passades festes i que els señoritos valencians parlen castellà a la primera ocasió i encara que la primera no se’ls presenti... ¿No en diguem res més, d’això? Perquè el llop no vingui, diu que el millor és no cridar-lo. [...]