El vent i la democràcia

La gestió del risc per part de les institucions públiques es mou en una zona d'intersecció incòmoda i per força incerta, que va de la prudència raonable a la sobreactuació destinada només a cobrir-se mesquinament les espatlles, a conseqüència d'escarments recents. Quan la setmana passada la Generalitat de Catalunya va decretar mesures preventives davant la previsió de fortes ventades, alguns sectors van considerar que s’havia anat massa lluny: de fenòmens com aquell, o fins i tot força pitjors, se n'han vist molts, tot i que mai s'havia actuat d'una manera tan radical. Altres, en canvi, van considerar que la crisi s'havia gestionat proporcionadament en relació amb les amenaces meteorològiques previstes. El debat, en tot cas, no és nou: forma part d’una qüestió més profunda sobre fins on resulta legítim que arribi l’Estat en la protecció dels ciutadans.

La filosofia política i l’ètica han abordat aquesta tensió des de múltiples angles. John Stuart Mill (1806-1873) ja va advertir que el poder públic només pot limitar la llibertat individual per evitar un dany objectiu a tercers. Aplicat a la prevenció de riscos naturals, això implica que les institucions tenen el deure d’actuar quan la inacció podria comportar perjudicis greus i previsibles. Tanmateix, Mill també alertava contra un –diguem-ne– paternalisme inercial que acaba erosionant sense remei l’autonomia i la responsabilitat personal, un dels axiomes claus del liberalisme polític. Els asseguro que rellegir l'assenyat Sobre la llibertat de Mill a la llum de la gestió de les ventades de fa uns dies pot ser un exercici profitós. Ho recomano.

Des d’una tradició filosòfica força diferent de la de Mill, el filòsof alemany Hans Jonas (1903-1993) va formular un principi de responsabilitat segons el qual en un món complex i ple d’incerteses cal actuar amb especial cautela davant de riscos potencialment catastròfics. Jonas defensava que, quan les conseqüències d’un error poden ser irreversibles, com en el cas que comentem, ha de prevaldre la prudència. Aquest enfocament justifica mesures preventives estrictes, però també exigeix transparència i proporcionalitat. En tot cas, difumina allò que Mill precisament subratlla: la responsabilitat personal i el caràcter irrenunciable de la llibertat. Aquí, la filòsofa valenciana Adela Cortina (1947) aporta una perspectiva que em sembla rellevant. La seva ètica de la responsabilitat cívica creu que les institucions han de generar confiança, i això només és possible quan les decisions es perceben com a justificades, estan ben explicades i són coherents (és a dir, quan són exactament el revers de les que va dur a terme l'infaust Mazón). Una prevenció que sembli desmesurada pot erosionar aquesta confiança, fins i tot quan és tècnicament defensable. La clau és la deliberació pública: la ciutadania ha d’entendre els criteris que guien les mesures. En un context d'urgència, però, això sembla més aviat quimèric... A més a més, hi ha consideracions ultratècniques que només estan a l'abast d'un nombre reduït d'especialistes. Déu me'n guard, per exemple, de pontificar cunyadísticament sobre quan s'han d'obrir o tancar les comportes d'una presa (estic pensant en un espectacle ruboritzador que vaig presenciar fa poc). Més crític és Byung-Chul Han (1959), que descriu alguns països avançats com a societats del cansament i de la hiperprevenció. Segons ell, l’obsessió per eliminar qualsevol risc pot generar una cultura de la por que limita i empobreix la vida col·lectiva. La prevenció no pot convertir-se, en definitiva, en un mecanisme que infantilitza la ciutadania i la fa cada cop més dependent del papà estat.

Em semblaria molt agosarat per part meva decidir si les mesures de la Generalitat que comentem van ser les encertades o bé van resultar desproporcionades. Crec, en tot cas, que els límits raonables de la prevenció institucional s'haurien de dibuixar sempre a partir d'una triangulació que tingués en compte la proporcionalitat, la transparència i la corresponsabilitat. Les mesures han de ser adequades al risc real, han d’estar explicades amb claredat i han de reconèixer que la seguretat és una tasca compartida entre les institucions i els ciutadans. Si aquests tres elements fossin realment coherents, la prevenció potser deixaria de ser percebuda com una imposició –o, el que encara és pitjor, com un poruc cobrir-se les espatlles– i podria convertir-se en l'expressió d'una societat democràticament madura que assumeix alhora l'existència inevitable del risc i la possibilitat, sempre parcial, d'atenuar-lo.