13/04/2021

'Vernácula', redeu

2 min

On reïra de bet, etcètera? El que s’està perdent l’Ada Colau, ara que no és a Twitter… Resulta que la Biblioteca Nacional de España ha tingut l'amabilitat d’organitzar una exposició sobre manuscrits medievals en llengua catalana. El fet que una augusta biblioteca exposi res de res en aquesta llengua del diable, que hauria de ser tan tabú com la rohinga, ha fet enfadar diversos espanyols de bé. Per què? Perquè sí. I la biblioteca nacional ha reaccionat amb la ponderació que fa al cas i ha piulat aquest comunicat que no goso traduir: “Lamentamos el malestar causado a todos aquellos que han percibido cualquier tipo de discriminación relacionada con la exposición de manuscritos iluminados, cuyo objetivo es mostrar obras en las lenguas vernáculas utilizadas en los antiguos territorios de la Corona de Aragón”.

“Lengua vernácula” mola, perquè així t’estalvies de dir, per exemple, “lengua catalana”. Vernácula ve del llatí vernaculus i vol dir “nascut a casa d’hom”, em sembla. Vol dir, doncs, la llengua pròpia d’un lloc. Però es fa servir, sobretot, per no dir “oficial” o no nomenar-la. A ningú se li acudiria de dir que Angela Merkel parla la llengua vernácula utilitzada en els antics territoris de l’imperi carolingi, tret que estigués fent uns mots encreuats. Si dius “catalán” (és obvi que aquesta llengua vernácula a la qual fan referència, ho és) sembla que el català tingui alguns segles més d’història que, per exemple, els partits polítics que han volgut acabar amb ell.

Que la biblioteca parli de ciutadans que han “percebut qualsevol tipus de discriminació” i ho lamenti em fa l’efecte que és tòxic. Impossible raonar, impossible provar d’entendre res, “hablais catalán para joder”, impossible no riure. Però així, “ha, ha”, en vernacle.

Empar Moliner és escriptora