El vestit per a la graduació

Aquests dies es produeix un fenomen (per què tinc tantes ganes, sempre, d’accentuar fenomen?) que algú titllarà de ianqui, d’heteropatriarcal o de cosificador i que per a mi és malvasia. En diverses botigues especialitzades, mares, pares i filles adolescents van a buscar el “vestit de graduació”. Abans era la “posada de llarg”: la nena deixava enrere les trenes i la faldilla curta i es vestia de “dona”. Avui, aquest vestit llarg és per a aquest dia (a punt dels divuit o acabats de fer) en què deixen enrere els estudis secundaris. És tan divertit veure com dels emprovadors van sortint sirenes de tota mena i condició, d’alçades, pesos i formes diverses, enfundades en escates de color de vi, de color xampany, de color verd clar, blau cel, blau marí, negre nit o vermell sang! Les dependentes, així com les mares, algun pare i les altres clientes, discuteixen i aplaudeixen les decisions. “Et queda preciós!”, diu l’una. “És aquest!”, opina l’altra. “S’haurà d’agafar dels baixos”, considera la de més enllà. Als emprovadors, unes sabates de taló perquè la jove protagonista s’hi enfili i en pugui veure l’efecte. Foto cap aquí per enviar a les amigues. “No vull coincidir de color amb la Clara”, es queixa una. “Llaç a l’esquena sí que no”, fa l’altra.

A Cowboy de mitjanit hi ha una frase preciosa: “Aniré a un lloc on el temps combini amb la meva roba”. La segona part serà anar a la perruqueria a fer-se un pentinat i qui sap si a maquillar-se. Aquesta deliciosíssima frivolitat indica moltes coses. Tot està bé, es pot fer aquest esforç econòmic, no hi ha bombes al voltant, tenen salut, es troben boniques, entenen, potser de bell nou, la idea de l’elegància, la polidesa que suposa “mudar-se” per a una ocasió. S’envien fotos, estan contentes, quina sort. Les mares desconegudes, sentint una simpatia irrefrenable entre elles, riuen i fan broma pensant que sí, que sí. Surten les papallones.