21/02/2018

Autisme, realitat virtual i èpica política

Analista sobre pau i conflictesInterpretar la política catalana actual ha esdevingut un ofici arriscat i complex. Tot un repte per a qui intenta ser respectuós i, a la vegada, crític, o si més no inquisitiu. Em trobo a la llista de les persones que intenten comprendre determinats fets i actituds però que de moment se senten cada vegada més perplexes davant del que està passant. Encara que sembli antiquat, soc del parer que els màxims càrrecs polítics, com la presidència de la Generalitat o del Parlament, són només aptes per a persones amb vocació de servidores públiques que es dirigeixen a tota la població, encara que provinguin d’un partit determinat. Són càrrecs i responsabilitats amb transcendència, que van més enllà dels propis interessos. No es pot manar per a la meitat de la població, ni desatendre les aspiracions de l’altra meitat. L’art de la política és d’una extrema generositat, una cerca permanent del bé comú, la qual cosa implica estar amatent al desig de les majories. I quan una societat està polaritzada i dividida en temes fonamentals, com passa ara, l’obligació dels que es dediquen a la política no és agreujar i cronificar la situació de pols oposats, sinó buscar punts de juntura, encara que sigui mitjançant una política de mínims, en els quals la immensa majoria es puguin identificar. La política factual és això; les aspiracions de futur són una altra cosa, i totes són legítimes. En una democràcia sòlida, a més, han de poder conviure. En paraules senzilles, es pot dir que s’ha de fer tot el que és possible fer, i de la millor manera si es pensa en el bé comú, al mateix temps que s’escolten i es debaten les aspiracions de cadascú, com a projecció de futures polítiques que podrien arribar, si s’aconsegueixen els consensos necessaris.

Cargando
No hay anuncios

La realitat actual, però, sembla que va en un sentit diferent, malgrat l’altíssim preu que estem pagant tots plegats per no acomplir els criteris esmentats anteriorment. S’ha imposat una política de fets consumats i partidista que no apel·la a les grans majories, sinó a la meitat de la gent, com a màxim, i, tot i que sembla que finalment podria quedar descartada, s’ha volgut imposar una estratègia, una vegada més, que provocaria més divisió, més polarització, més anticatalanisme, menys autogovern real i més repressió. Amb la il·lusió de construir un govern republicà virtual des de Bèlgica, certament èpic i aparentment astut, potser s’abonaria una pràctica política que té més d’autista que de possibilista, allunyada de la realitat i de les necessitats de la població, que de ben segur acabaria pagant els plats amb menys autogovern real, perquè aviat es veuria que la presa de decisions passaria per Madrid i no per Brussel·les. La política entesa com una il·lusió òptica, per dir-ho suaument, no és una gesta històrica sinó un camí cap al precipici, en el qual ja ens hem endinsat, després d’una travessa plena de falses il·lusions, per no esperar a tenir el suport d’àmplies majories que només el futur podrà dir si hi seran. A l’Espanya de les autonomies, ara estem en el pitjor escenari possible, intervinguts i anul·lats políticament, però les coses poden anar encara més malament en un escenari proper si ho mirem des del punt de vista social, ja que la divisió és palpable. Aquest és el llegat del que considero una absoluta miopia política de gran part de la classe dirigent catalana, que amb el seu entusiasme irrefrenable vers la República -a la qual jo també aspiro- se l’han pres com una qüestió personal i immediata, sense esperar que fos una veritable demanda de tota la ciutadania catalana i sabéssim fer-la realitat d’una manera viable, no il·lusa. Ara no solament ens quedarem sense res, sinó que anem cap enrere, hem hipotecat el futur polític, i fins i tot la senyera ha deixat de ser patrimoni de la immensa majoria de la gent, diversa, que viu a Catalunya, i que abans la feia seva. Quan s’estira massa la corda, s’acaba trencant.