Qui vol assassinar el catalanisme?

Pretenen construir barreres invisibles però efectives entre ciutadans per raó de llengua o identitat

Ara farà un parell d'anys un veterà exdirigent del PSC del Baix Llobregat em va reconvenir amb vehemència perquè considerava que certs periodistes i mitjans, entre els quals em col·locava, estaven donant oxigen i suport intel·lectual a una "aventura", el procés sobiranista, que acabaria malament i trencaria Catalunya en dos, i que això seria una catàstrofe, etc. I a l'últim em va xiuxiuejar a l'orella: "Si es trenca el PSC, Catalunya patirà". La veritat és que en aquell moment vaig pensar que es tractava d'una exageració d'algú que veia com el seu paradigma polític, el del bipartidisme CiU-PSC, s'ensorrava. Amb el temps, però, he acabat entenent el significat últim d'aquelles paraules. Resumint, el que em venia a dir és: durant molt de temps la comunitat nacionalment espanyola a Catalunya, la que s'expressa majoritàriament en castellà i ha nascut fora o hi té els seus avantpassats, havia acceptat un pacte implícit i no del tot conscient amb la comunitat autòctona, la nacionalment i lingüísticament catalana: nosaltres acceptem cert grau de catalanització, nostre i de l'espai públic, i vosaltres a canvi no qüestioneu ni poseu en perill la nostra identitat espanyola.

En aquest pacte, segons la visió del dirigent del PSC, les dues parts hi sortien guanyant. La catalanització de la població castellanoparlant, a través sobretot de la immersió lingüística, ajudava a la cohesió social, garantia la igualtat d'oportunitats i afavoria l'ascensor social. En l'àmbit polític aquesta praxi comportava una mena d'actitud de "no ingerència en els afers catalans" per part d'una part important de l'electorat de matriu castellana, que no participava en les eleccions catalanes però alhora no veia malament que una força autòctona com CiU gestionés la Generalitat malgrat que ells votaven majoritàriament el PSOE a les eleccions generals. Ja els anava bé perquè no percebien a Pujol com una amenaça. I fins i tot el semblava just un repartiment de poder en el qual els seus manaven a Madrid i els catalans ho feien aquí. A última hora tots dos havien lluitat contra Franco.

Aquest equilibri, fruit d'un repartiment de papers i de poder, permetia projectar la ficció de l'"un sol poble", quan el que hi havia eren dues realitats superposades que, això sí, no col·lidien. El dirigent socialista m'insistia que els catalans d'origen no sabien la veritat: i és que vivien asseguts en un polvorí identitari que podia esclatar en qualsevol moment. "Durant molt de temps nosaltres hem actuat de dic de contenció, hem integrat dins del consens catalanista molta gent que no se'n sentia gens, i ara els independentistes han trencat el pacte i despertaran el monstre. I quan vinguin a buscar-nos potser ja serà massa tard", va sentenciar.

Necessiten assassinar el catalanisme, que han identificat com l'ecosistema on ha crescut l'independentisme, i instaurar una societat dual

Hi vaig pensar molt quan el 21-D una força com Ciutadans, que pocs anys abans no tenia cap implantació i que era un grup marginal que provenia de les elits funcionarials espanyoles establertes a Catalunya, es va convertir en primera força electoral amb 1,2 milions de vots. Potser l'independentisme no ha reflexionat prou sobre el significat d'aquests vots, i el que representen de trencament del vell equilibri del catalanisme. En els darrers temps s'han multiplicat les veus, i no des de l'unionisme més radical precisament, que donen per acabat el “consens catalanista” (Daniel Gascón) o el “consentiment implícit dels no nacionalistes” (Antón Costas). Alguns, com Joaquim Coll o Javier Cercas, reclamen establir ja un nou terreny de joc en què el castellà tingui (encara) més presència a Catalunya i es posin límits al radi d'acció dels nacionalistes catalans, per exemple amb reformes de la llei electoral o de partits.

La conclusió és que ara ja no és només l'independentisme el que dona per superat el catalanisme (que hem vist que en part era una ficció que assegurava una certa pau social), sinó que els discursos més crítics provenen de sectors unionistes que se senten traïts i van viure com un trauma les sessions del 6 i 7 de setembre passat. I alguns d'entre aquests sectors no reclamen només tornar a l''status quo' anterior, sinó construir definitivament una Catalunya partida en dos, perquè per a ells la prioritat no és la cohesió social, sinó la supervivència com a grup identitàriament espanyol al marge de les vel·leïtats dels que ells consideren una mena de retrògrads i provincians, incapaços de veure la superioritat cultural i cívica de l'Estat i la seva llengua oficial. Per això demanen ajuda a l'Estat. Pretenen construir unes barreres invisibles però efectives entre ciutadans per raó de llengua o identitat, i per això necessiten assassinar el catalanisme, que han identificat com l'ecosistema on ha crescut l'independentisme, i instaurar una societat dual. No hi ha en ells ni un bri d'empatia per un grup culturalment diferenciat que se sent amenaçat i va ser humiliat per la sentència de l'Estatut. I si per sobreviure ells, s'ha de pagar el preu d'asfixiar una cultura sencera (fora TV3, fora immersió, fora subvencions al català, etc), no dubtaran ni un segon.

L'única variable que s'interposa entre aquest pla i el seu objectiu és l'enorme capacitat de resistència (i resiliència) que ha demostrat la comunitat nacional catalana al llarg de la història. Però el monstre hi és. I m'ho va dir algú que el coneixia millor que ningú.

Etiquetes

Més continguts de