Què volen les iranianes?
Les dones iranianes són silenciades, en primer lloc, per un règim que les vol callades i sotmeses. També són silenciades per alguns que no volen escoltar-les: consideren que les seves demandes afebleixen el règim iranià (com si afeblir un règim reaccionari i retrògrad fos negatiu!). I, amb l’atac israelià i nord-americà a l’Iran, hem vist un altre silenciament: el dels que instrumentalitzen l’opressió de les dones iranianes per justificar qualsevol acció contra l’Iran però que, en el fons, no tenen gens d'interès real en la seva situació.
Patim una polarització que simplifica els missatges espantosament. I el clima bèl·lic ho agreuja. Durant els dotze dies de guerra va semblar que una persona crítica amb el règim iranià havia d’aplaudir les bombes. A la vegada, per a d'altres, si estaves en contra de l’atac havies de donar per bo el règim. Discursos maniqueus que, tot i ser contraris, coincideixen en una cosa: ignorar i invisibilitzar les dones i homes que lluiten pels seus drets. I una bona manera de combatre aquesta simplificació és reconèixer, escoltar i amplificar la veu de les dones iranianes.
A l’inici de la guerra, activistes i gent de la cultura com la premi Nobel de la pau 2003, Shirin Ebadi, van rebutjar la guerra a la vegada que recordaven que el programa nuclear iranià no responia als interessos del poble, sinó als dels seus líders.
"El que volen els iranians és solidaritat, no guerra. Si la teva visió d'alliberament només arriba a través de la destrucció de vides innocents, aleshores no és la llibertat, el que busques", ens recordava Sahar Delijani, escriptora, activista i filla de presoners polítics (de fet, ella va néixer a la presó d’Evin).
En una demostració lamentable de mansplaining, un periodista li va preguntar a Delijani per què els iranians no es revoltaven contra el règim enmig de la guerra. Ella va haver de recordar-li que els iranians estaven ocupats fugint de les bombes que els queien a sobre.
Un cop acabada la guerra, l’escriptora i artista de Teheran Haleh Anvari remarcava la paradoxa que els tres líders implicats en la guerra –Netanyahu, Trump i Khamenei– es declaressin vencedors mentre que els pobles israelià, nord-americà i iranià no s’havien beneficiat, en res, de la guerra.
De fet, els sectors crítics i dissidents de l’Iran hi han perdut molt. Per una banda, perquè els atacs militars fan que molta gent tanqui files amb el règim, encara que en sigui crítica. Per l’altra, perquè el règim ha incrementat notablement la repressió contra la població, especialment les dones, amb més assetjaments, arrestos, judicis i execucions.
Com lúcidament ens recorda Narges Mohammadi, premi Nobel de la pau 2023, defensora d’activistes feministes i de drets humans, empresonada molts anys i ara en arrest domiciliari a Teheran, "la democràcia i la pau no sorgiran dels passadissos foscos i terrorífics de la guerra i la violència; la guerra destrueix la capacitat i l'impuls de la lluita del poble per l'establiment i la consolidació de la democràcia".