La Volta a Catalunya. L’ídol (1936)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Ahir varem sortir de Tarragona darrera d’en Cañardo i no el varem deixar fins a Vilafranca. El marcador del cotxe ens assenyalava la velocitat del campió. Sense baixar mai de trenta-dos quilòmetres a l’hora, en alguns moments arribà a córrer-ne cinquanta-cinc i àdhuc fins seixanta. Aquesta constatació ha refredat una mica el convenciment que teníem que la bicicleta era una màquina d’anar a peu. La carretera de Tarragona a Vilafranca estava tan animada com la Diagonal a la sortida de missa de Pompeia. A més de la gentada habitual -augmentada ahir- dels habitants del país que s’arrengleren a banda i banda de la ruta, tinguérem una altra categoria d’espectadors: els que anaven en la interminable processó de cotxes que venien de Barcelona, cap a València, per assistir al partit d’avui. De manera que la caravana de la Volta a Catalunya, ja una mica cansada, amb les banderoles i els mallots descolorits pel sol i patinats per la pols de totes les rutes del país, va creuar-se amb la comitiva fresca i joiosa, amb els gallarets nous de trinca, dels peregrins de Mestalla. El futbol i el ciclisme van trobar-se, doncs, al mig de la carretera, dintre el marc esplèndid d’una tarda lluminosa del mes de juny. -Apa, Cañardo!- cridaven els del futbol. -Cap a València, a guanyar! -responien els del ciclisme. I l’aire suau del camp de Tarragona i del Penedès feia voleiar amb un estrèpit d’alegria, les innombrables banderoles amb els colors de Catalunya. Cañardo! ¿Qui, avui dia, és més popular que ell?. Ningú, absolutament ningú dels milers de persones que hem trobat de cap a cap de la ruta, no ha deixat de cridar el seu nom, acompanyant-lo d’uns mots d’engrescament i de coratge. Les dames elegants que treien el morret per les finestres dels grans cotxes de turisme, els pagesos que deixaven, cames ajudeu-me, les feines del camp, els xofers dels camions, els emmascarats ferroviaris dels passos a nivell, les alegres bandades de noies que l’esperaven a l’entrada de les poblacions, els infants de les escoles arrenglerats sota l’ull vigilant del mestre, joves i vells, rics i pobres, capellans, guàrdies civils, rabassaires, mossos de l’esquadra, tothom, tothom sense excepció, llançava el mateix crit: -Cañardo! A Tarragona, dos-cents escolars de la classe de música han exigit al seu professor, un clergue, que compongués un himne a honor seu. L’altre dia, un xicotet que fou atropellat per un cotxe, pocs minuts abans de l’arribada dels corredors, va preguntar, mentre el curaven, a la farmàcia:-Qui va al davant? -Cañardo. D’un salt el noiet va escapolir-se dels que l’assistien, i fugint de l’aigua oxigenada, de les benes i del cotó fluix, va precipitar-se cap al carrer, per veure arribar el seu ídol.[...]