09/07/2021

Votar

3 min
Partidaris de la independència del Quebec marxen pels carrers de Montreal, en una imatge d'arxiu del 29 d'octubre de 1995

Un dels aspectes més rellevants que condicionaran la negociació política entre Catalunya i l’Estat és el de donar als catalans l'oportunitat de votar sobre el seu futur polític col·lectiu. Per a molts, això significa poder pronunciar-se sobre la independència i penso que és convenient aproximar-se a aquesta qüestió fent un exercici de realisme; és a dir, considerant els obstacles que s'hi poden oposar i veure com es podrien superar.

Votar sobre la independència es pot fer de diverses maneres. L’exercici del dret d’autodeterminació en pot ser un, però no és l’únic possible. De fet, si ens atenem al concepte internacional comunament acceptat d’aquest dret, hem de constatar que no tots els països el poden exercir, sinó només aquells que es troben en una situació d’especial risc per preservar la seva identitat i assegurar el desenvolupament dins d’un entorn estatal especialment opressiu. Per regla general, aquest supòsit no es dona en els estats democràtics, en els quals les comunitats nacionals disposen d’institucions representatives pròpies, encara que no sobiranes. En el context de Catalunya, mai m’ha semblat adequat apel·lar al dret d’autodeterminació per aquesta raó.

Però com deia abans, no cal trobar encaix en el dret d’autodeterminació per poder votar sobre la independència. La situació de Catalunya s’apropa més al cas d’Escòcia o el Quebec, per posar dos exemples coneguts. I aquests dos exemples posen en evidència que és possible votar sobre la independència sense apel·lar al dret d’autodeterminació.

En un estat que es defineix com a democràtic és necessari que, quan existeix en una part del seu territori una demanda social àmplia i consistent, la independència pugui tenir recorregut com a projecte polític i disposi de l'oportunitat d’expressar-se. El principi democràtic fonamenta, doncs, la demanda que fa temps que es fa des de Catalunya perquè els seus ciutadans es puguin expressar sobre el seu futur col·lectiu com a entitat nacional.

Tanmateix, el principi democràtic no es l’únic que juga en aquest cas. Un procés d’independència altera l’statu quo que estableix la Constitució vigent i això obliga a trobar una fórmula d’equilibri entre el principi democràtic i el de legalitat. Aquest problema no va existir en el cas d’Escòcia per la inexistència a la Gran Bretanya d’una Constitució formalitzada que impedís un acord polític fonamentat només en el principi democràtic. Però aquesta situació és una excepció. El nostre cas és més equiparable al del Canadà i penso que hi podem trobar un bon exemple inspirador de com es podria votar sobre la independència.

L’any 1998 el Tribunal Suprem del Canadà va adoptar una decisió que s’ha convertit en tot un referent en matèria del dret de secessió. És una decisió que intenta trobar un equilibri entre democràcia i legalitat constitucional, situant-lo, d’una banda, en el reconeixement del dret a consultar els ciutadans i, de l’altra, en la necessitat d’administrar un resultat favorable a la secessió mitjançant l’obligació de negociar entre les parts implicades una solució jurídica que el permeti fer efectiu. Aquesta solució s’hauria de traduir finalment en una reforma constitucional, que el mateix Tribunal Suprem reconeix que no queda garantida degut al caràcter essencialment polític de la negociació.

En el cas d’Espanya, cal recordar que el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat clarament en contra de la convocatòria d’un referèndum quan una pregunta pot entrar en col·lisió amb la Constitució. Un referèndum que preguntés, sense matisos, sobre la independència de Catalunya, estaria en aquest supòsit. Tanmateix, seria precipitat deduir, d’això, que no és possible realitzar cap consulta sobre la independència de Catalunya. En la meva opinió, es podria aplicar en el nostre cas una solució propera a la del Tribunal Suprem del Canadà, si pensem en un referèndum l’objecte del qual no és un pronunciament sobre la independència com a tal, sinó el de constatar si té un suport social favorable que legitimi obrir un procés de negociació amb l’Estat per fer-la possible mitjançant una reforma constitucional.

Estic convençut que molts lectors i lectores consideraran insuficient aquesta proposta. Ho entenc, però els convido a pensar-hi una mica més a fons, perquè una votació com aquesta, en cas de ser afirmativa, tindria uns efectes polítics i socials molt més importants que els que pot semblar a primera vista. La relació entre Catalunya i l’Estat canviaria radicalment.

Antoni Bayona és professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament
stats