Vox amenaça d’avariar el sistema de la Transició
El sistema polític espanyol té plom a les ales. S’enfronta a una amenaça molt seriosa. No és la primera vegada que succeeix, però ara presenta un potencial més amenaçador. Durant la Transició, els hereus del franquisme i els representants de les forces democràtiques van bastir braç a braç un model que afavoria l’alternança entre dos grans partits. Aquest model, que evoca l’esquema de torns decimonònic, buscava preservar l’estabilitat, la principal preocupació en aquells anys incerts. Hi hauria, van planejar, una gran opció de centredreta i una altra de centreesquerra. El primer partit va acabar sent l’actual PP —després que la UCD saltés pels aires—; el segon, el PSOE. Per aquest motiu, a ulls d’alguns, la Transició culmina precisament amb la victòria de Felipe González el 1982. Se n’ha dit, d’aquest sistema, “bipartidisme imperfecte”.
El primer episodi de disfunció —menor, si volen— es va donar al final de l’etapa de González, quan la Izquierda Unida de Julio Anguita va aliar-se amb José María Aznar per abatre el socialista. Finalment, aquest últim no va poder continuar aguantant el pes del cas GAL, ni de la muntanya de casos de corrupció ni, tampoc, l’acció constant, coordinada i destructiva de l’estranya parella de ball.
El segon antecedent es produeix força després. Arriba amb l’emergència de Podem, primer, i de Ciutadans, després. Podem obté els seus millors resultats en els comicis de 2015 i 2016 (en aquesta darrera convocatòria queda sols a 14 diputats dels socialistes). Pel que fa a Ciutadans, el seu momentum es produeix el 2019, amb 57 escons, 9 menys que el PP. Uns i altres van estar a prop d’aconseguir el seu sorpasso, que hauria capgirat el sistema. Després, però, la marea va recular, i els anomenats equívocament partits d’Estat van recuperar les seves posicions hegemòniques.
El que vivim ara és el tercer d’aquests moments de trontolleig. El que està en joc novament és l’estabilitat, o sigui, allò que tant amoïnava durant la Transició. Però també la funcionalitat del sistema, la utilitat de l’eina, es pot veure malmesa. Hi pot haver una greu avaria. Perquè s’està produint al mateix temps un gran desequilibri entre hemisferis polítics —el dret i l’esquerre— i també dintre d’aquests mateixos hemisferis. El 1982, amb el triomf aclaparador de González, el PSOE (amb el PSC) arriba als 202 diputats (la majoria absoluta són 176). En els pròxims comicis, enguany o l’any vinent, la dreta espanyolista —el PP i el seu corrent radical escindit, Vox— podrien arribar a superar el rècord de González. Fins i tot —s’especula— assolir els 210 escons (la xifra és rellevant, ja que amb dos terços del Congrés es poden imposar determinats canvis constitucionals i nomenaments clau en l’àmbit de la justícia). El PSOE, per la seva banda, es trobaria avui una mica per sobre del centenar d’escons, mentre que Sumar i Podem en sumarien uns 14. En l’escenari que dibuixen les enquestes, el tàndem PP-Vox assoleix un poder mai vist.
Però no és sols el desequilibri dreta-esquerra. És que dins de cada bàndol les proporcions són molt diferents. Mentre Vox pesa molt a la dreta —es trobaria prop dels 70 diputats—, a l’esquerra del PSOE, els seus aliats tradicionals —Podem i l’antiga Sumar— s’han encongit fins a dimensions mínimes. La força dels radicals de la dreta és infinitament superior a la dels radicals de l’esquerra, si em permeten expressar-ho així. I cal afegir-hi que Vox s’engreixa una mica més cada dia.
L’hegemonia aclaparadora de la dreta i, dins la dreta, de Vox dibuixa un panorama inèdit. I, segons com es miri, brutal. Estem parlant d’una cosa que va molt més enllà d’una alternança en el poder. Les forces a l’esquerra del PSOE ho veuen, i a això responen els moviments per provar d’obrir un paraigua conjunt que pugui parar (una mica) la tempesta. Fa temps que també se n’ha adonat Núñez Feijóo —més encara amb els resultats d’Extremadura i Aragó a la mà—, qui ha assumit que el seu futur depèn ineludiblement d’Abascal. Un Abascal que, al seu torn, somia —com en el seu dia Albert Ribera— amb avançar i desplaçar el PP de Núñez Feijóo.
I el PSOE? Sánchez, a desgrat de la seva sobrehumana capacitat de resistència, aquesta vegada no sembla que tingui escapatòria. El vent del món, i d’Europa, bufa a més amb molta força a favor de la dreta. Probablement —permetin-me l’especulació—, la carrera de Sánchez s’haurà acabat un cop perdudes les eleccions. Haurà d’iniciar-se aleshores un convuls i dolorós procés de refundació al PSOE. I resultarà inevitable, entre els socialistes, la difícil i transcendental discussió sobre si, per responsabilitat, per salvar el sistema, cal facilitar un govern del PP sense Vox.