06/01/2020

Un govern contra l’Estat o un Estat contra el govern?

5 min

En el discurs d'investidura per elegir Pedro Sánchez, el dirigent del Partit Popular Pablo Casado va afirmar que el seu govern seria “un gobierno contra el Estado”. Més enllà de la clara exageració –és difícil trobar un partit més d’Estat que el PSOE, des del 1978 fins avui–, va plantejar un tema absolutament clau. Perquè és cert que una part de l’Estat viu la formació d’aquest nou govern, que integra un partit com Podem i les seves confluències i que s’ha fet amb l’abstenció, a canvi d’acords, de partits com ERC, acompanyats en això per Bildu i el BNG, com una agressió. De fet, en aquest sentit, és legítim preguntar-se si és un govern contra l’Estat o és una part de l’Estat que es declara contra el govern.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si jutgem pel comportament de la Junta Electoral Central no està gaire clar si el PP, Vox o Cs són els que utilitzen les institucions de l’Estat o és a l’inrevés, que una part de l’Estat té com a portaveus el PP i Vox (en el cas de Cs, ara mateix bàsicament és una gestora dels bancs, que compten amb 10 vots al Congrés per fer-ne el millor ús que creguin). En aquest sentit, no van ser els cinc catedràtics triats pels partits els que van fer la majoria –tres d’ells s'hi van declarar en contra– per decretar la inhabilitació del president de la Generalitat i d’Oriol Junqueras, sinó cinc dels set magistrats del Tribunal Suprem que formen part de la JEC. Una resolució feta des d’una instància administrativa violentant l’Estatut de Catalunya, que com a mínim té rang de llei orgànica, en oberta rebel·lia contra el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el mateix ordenament jurídic espanyol. En aquest cas l’objectiu era clar, i per això també van triar prendre aquesta decisió en un dia determinat: dinamitar els acords que portaven a la investidura de Pedro Sánchez. Van ser jutges, i no polítics, els que van decidir saltar-se la separació de poders i intervenir directament en els processos democràtics. Res nou des de fa massa anys. Ja es va filtrar abans que s’obrís el judici contra els dirigents del Procés, que els jutges del Tribunal Suprem es proposaven fer allò que els partits i el govern no havien fet. Un cop produïda la sentència, i davant les protestes que s’estaven esdevenint a Catalunya, Carlos Lesmes, president alhora del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, inaugurava l’any judicial militar, en una sala plena de generals, criticant els que exercien el dret a la llibertat d’expressió als carrers de Catalunya. Segons ell, aquests estaven “cegados por la irracionalidad" i "atacan la democracia española” i, parafrasejant Sèneca, recordava que en “un Estado donde queden impunes la insolencia y la libertad de hacerlo todo acaba hundido en el abismo”. Per això propugnava defensar “el alma del Estado” cada un des de la posició que ocupés. En aquest cas, el seu públic eren militars.

No es parlava ni de pàtria, sinó d’estat. El rei mateix, segons l’article 56.1 de la Constitució, és el “símbolo de la unidad y permanencia del Estado”. No de la nació, sinó de l’Estat, i una part d’aquest Estat té “ànima”, és a dir, ideologia –gens simbòlica com va demostrar el mateix rei en el seu discurs del 3 d’Octubre–. Un discurs que no li va demanar ni el govern ni el PSOE, un discurs d’aquest Estat amb "ànima". Ho notava també Castelao per explicar per quin motiu, malgrat els programes i projectes, la II República no fou federal: “Los juristas –vigilados por las estatuas de los Reyes Católicos– repitieron en el primer Parlamento de la segunda República los mismos conceptos que un día lejano emitiera allí mismo, Don Antonio Maura en defensa de la Soberanía… Y los juristas ganaron la batalla”. Ho constatava també Solé Tura, ell mateix pare de la Constitució del 1978, quan descobria els impediments que es posaven per aprovar l’Estatut de Catalunya de 1979, a partir dels “criterios del más rancio centralismo […] –poniendo– por delante los intereses de la burocracia central de los grupos que dominan a través del estado centralizado y de los sectores más reacios a una reconstrucción democrática del Estado español”.

El PSOE no és, ni té voluntat de ser, un partit contra l’Estat. Per salvar-lo de l’entrada dels que estaven fora del 78 es va autoimmolar quan el 2016 va donar la presidència a Mariano Rajoy. El retorn de Pedro Sánchez a la seva secretaria general, de la qual ell mateix havia estat defenestrat per aconseguir aquella immolació, li va permetre recuperar la legitimitat perduda. Això no el converteix en un partit disposat a una transformació d’aquesta part de l’Estat, però la coalició de govern actual, i els suports amb què compta, segueix sent anatema. No tan sols perquè la Conferència Episcopal en comptes de demanar que es resi a totes les esglésies per demanar perdó pels casos de pederàstia, demana que es faci per la unitat d’Espanya en aquests moments (sempre m’ha sorprès que puguin creure de veritat que a Déu, en cas que existeixi, li importi la unitat d’Espanya), sinó perquè una part de l’Estat ha demostrat voluntat d’acabar amb aquest govern. El 1978, amb els límits que va imposar el Tribunal Constitucional a la sentència contra l’Estatut de 2010, el poder executiu i el legislatiu es van distribuir en la forma de Parlaments i governs. L'únic que no ho ha fet és el judicial (i el militar). Si aquesta coalició vol perdurar haurà de fer front al problema, cada cop més greu com indica Europa, de la reforma de les lleis orgàniques del poder judicial i del Tribunal Constitucional. No per controlar políticament la justícia, sinó per evitar que actuï políticament com ha fet de forma manifesta en l'última dècada. El Consell d’Europa ja va avisar el 2017 que el Tribunal Constitucional havia de ser neutral i les últimes sentències del Tribunal de Justícia de la UE han posat el Tribunal Suprem clarament davant d’un mirall que no parla de garantia de drets. Alhora, aquestes instàncies han desenvolupat una jurisprudència davant la crisi econòmica clarament favorable als grans interessos econòmics, amb l’escàndol de la sentència sobre les hipoteques el 2017 o les possibilitats de municipalitzacions de béns públics el 2019. En aquest tema la nova coalició de govern tan sols podrà subsistir si avança cap endavant, independentment de la voluntat que es tingui, quedar-se aturat no és una opció. Ho aconseguirà o no, però aquí no es tanca res. Totes les crisis obertes en l'última dècada segueixen ben vives i afecten el cor de l'Estat. Només cap endavant hi ha solucions, cap enrere segur que no.

stats