Xiprers (1913)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSGlosa completa d’Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954) a 'La Veu de Catalunya' (3-XI-1913) d’avui fa anys. Una divagació característica en l’articulisme d’Ors motivada en aquest cas per la diada d’ahir -commemoració dels Fidels Difunts- que en aquella època es diferenciava en la pràctica religiosa i en els costums populars de la festivitat de la vigília, la de Tots Sants.Imatge: xiprers en un quadre de Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949), pintura representativa, com l’article de Xènius, de l’imaginari i la sensibilitat noucentistes.

I encara, en la nostra conversa sobre jardins, oh mon Jardiner dilecte i viatger, un punt ha restat en l’aire: el de la rehabilitació del xiprer, a què ens inviteu. Cap altra empresa, ja ho sabeu, se’m faria més grata al cor. ¿No us ho havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça de Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiésole? Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més, de noblesa... I no ignoreu, tal vegada, que xiprers són els arbres qui abriguen, dalt de tot de la generosa opulenta escala, la caseta quadrada i nua de l’Octavi de Romeu [un dels pseudònims del mateix Eugeni d’Ors]. Teniu tota la raó al dir-nos que el xiprer podria ésser l’element cabdal quan intentéssim un tipus ben nostre de jardins. De fet, ¿aquest tipus no existia ja, fins a cert punt, i no entrava ja en ell el nostre arbre noble, el de l’atapeïda i vellutada túnica? Grans xiprers flanquegen encara, ací i allà, en terres de gent catalana, blanques masies, solanes i porxos ben proporcionats i rodons. La major part, emperò, n’han sigut llevats per culpa del gust plebeu i en holocaust al bon humor dels vulgars propietaris i propietàries. Vulgars propietaris i propietàries troben que el xiprer és trist, perquè “fa cementiri”. És com si diguéssim que els negres vestits que els homes han de portar en festes de vetlla, no fan festa, sinó dol. Si preneu el mal costum de guardar de nit robes virolades amb faisó marinera, és clar, que els vestits negres no faran dol. Si metòdicament comenceu a desposseir jardins i parcs, carrers i places dels xiprers, és clar, que els pocs que quedaran faran cementiri. Però la culpa haurà estat vostra i no pas d’ells. I si em dèieu que, àdhuc a part de la usual destinació, que àdhuc objectivament, la forma del xiprer comporta certa suggestió de tristor, us respondré que no hi fa res. També la mateixa roba negra que dèiem ara, la comporta així. Ho comporten una cosa i altra en raó de la seva mateixa noblesa. Tot lo que és molt noble, és una mica trist. Perquè cal que tot lo que és molt noble en la vida sia fet amb l’oculta col·laboració de la mort.