Navegar a vela i sense timó, i tan sols amb el pes del patró

Com és possible que no sigui un èxit internacional aquest catamarà tan enginyós, tan senzill, que es governa amb el pes del patró, tan fàcil de muntar i tan veloç, ideal per competir i també per fer travessa? Parlo del patí de vela, creat a Catalunya ara fa un segle.

Vaig tenir el privilegi d’aprendre’n d’adolescent, i gaudir-ne, tant en el lleure com en la competició. Ara, unes dècades més tard, faig algunes sortides. La més llarga, l’estiu del 2021: vaig recórrer tot el litoral català, del delta de l’Ebre al cap de Creus. No soc de cap club ni tinc barco, però el llogo o me’l deixen.

Avui visito el club on probablement hi ha més patins de vela –un centenar– i un dels pocs llocs on en fabriquen. És el Club Patí Vela Barcelona, situat a la bocana del Port Olímpic. Entro en una gran nau, on n'hi ha uns quants a mig fer, i un que té un bon trau a proa per reparar. El meu olfacte nota de seguida l’olor de vernís, i la meva vista l’estesa de serradures del terra.

Em crida l’atenció el dibuix que hi ha en una de les parets: un patí de vela, amb totes les mides apuntades. Em sorprèn veure-hi un timó, ja que una de les singularitats principals és que no en té. "El timó es feia servir no només per conduir el patí, sinó també per arrencar amb poc vent, però va durar pocs anys", em diu l’Albert Carbonell, que fa un munt de tasques al Club Patí Vela Barcelona, incloent-hi visites guiades. Però no té una vestimenta per a cada una, no. Sol dur sempre camisa de flors, cridanera, “hawaiana”. En una altra paret hi ha una pila de fotografies en blanc i negre dels primers patins. En veig un participant en una regata de "patinetes a vela". La imatge ocupa tota una portada de La Vanguardia de l’any 1933.

Observo les bancades acabades de muntar d’un patí. N’hi ha cinc a cada patí. Són fetes d’ayous (fusta poc pesada) amb unes làmines d’acajou (fusta molt resistent). Amb aquests dos materials, i un contraxapat, es construeix el patí.

"Per aquesta porta arriba l’arbre –tallat, esclar– i en surt el barco preparat per competir", m’explica el Rafel Figuerola, president del Club Patí Vela Barcelona, que dirigeix el taller. Als 13 anys va deixar l’escola i se’n va anar a pescar amb el seu pare. Va treballar molt temps al Club Marítim de Torredembarra, que va dinamitzar força quan va ser-ne el màxim responsable.

Al Club Patí Vela Barcelona només fabriquen patins de vela de fusta (en altres llocs en fan de fibra de vidre). El Rafel reivindica la fusta. "Amb patins de fibra de vidre les regates són més agressives, perquè si topes no acostuma a fer-se un forat, tret que sigui una topada forta, i vigiles molt menys; en canvi, amb els de fusta, per un petit forat ja t’entra aigua i no tens més remei que retirar-te", comenta. "A l’últim campionat d’Espanya, dels deu primers, set eren de fusta", subratlla.

"Com has après a fer de mestre d’aixa?", li pregunto. "No en tinc formació. N’he anat aprenent... Hi ha una certa tradició familiar: el meu avi es feia les barques de fusta. Tu mateix podries aprendre’n!", em diu. “Ui, necessitaria uns quants anys!”, faig.

En aquest club hi ha activitat tota la setmana, i uns quants dies hi ha regates. "És una bona alternativa a apuntar-se a un gimnàs, ideal per a professionals autònoms que poden triar més o menys les hores que treballen. I no és gaire més car", sosté l’Albert. "No cal ser-ne propietari. Es pot llogar (si en saps, esclar)", afegeix el Rafel, mentre colla unes politges amb un tornavís. Pràcticament no ha deixat en cap moment de treballar. Té fusta de fuster, el Rafel. I el llapis sempre a punt, a l’orella.

El Rafel em mostra el motllo per fer el flotador. És el que tenia l’històric fabricant de patins Antoni Solé, i després va passar a mans del fabricant Ramon Huertas, on el Rafel va aprendre l’ofici. 

Ens acomiadem a la superfície de sorra que pertany al club. Aquí es guardaven les bosses d’escombraries de les platges barcelonines i ara és el lloc dels patins. Estan ben arrenglerats, ben enfundats. I ben atapeïts: hi ha llista d’espera. Faig una mirada a la platja, on hi ha un formiguer de banyistes. És un miracle que en un lloc de tanta pressió turística hi hagi aquesta activitat tan nostrada del patrimoni marítim català.

FETS PER COMPETIR. Tots els patins estan fets per poder competir. Per això han de pesar exactament el mateix: una mica més de 98 quilos. Quan un patí s’acaba de fer, es pesa. Si no pesa 98 quilos, posen una mica de plom a proa.

BARCELONA I BADALONA. La idea del patí de vela va sorgir als anys 20 a Barcelona: es va posar vela al patí de rems per anar mar endins a buscar aigües netes i poder-s’hi banyar. Lluís i Emili Mongé, de Badalona, van establir-ne la forma i les dimensions actuals.