Joves de 'banlieue' que no han vist mai el mar aprenen a fer barques tradicionals de fusta

Polilles, a Portvendres, té un taller visitable de restauració d’embarcacions tradicionals catalanes. Hi col·laboren eficaçment joves francesos que estan en fase de reinserció.

4 min
El taller de Paulilles

Entro al taller de restauració de barques de Polilles, a Portvendres, a la Catalunya Nord, punt final d'aquesta sèrie sobre el patrimoni marítim del litoral català. La vista, l’olfacte i l’oïda són els primers sentits que s’activen. Al mig del taller hi ha el buc d’una barca que s’està restaurant, i una olor barreja de vernís, pintura i serradures s’ha entaforat als meus narius. Un dels joves va clavant a popa –toc, toc, toc!– claus de coure.

Creat el 2010 pel Consell Departamental dels Pirineus Orientals, l’Atelier des Barques està situat a la badia de Polilles (l’anse de Polilles), en un edifici que havia acollit algunes activitats d’una enorme fàbrica de dinamita (fins a 130 edificis havia tingut aquesta fàbrica, inclosos habitatges, escola, biblioteca, comerços, infermeria... Els treballadors i la seva família no calia que en sortissin per a res!). La fàbrica va ser creada i dirigida inicialment per l’enginyer Paul Barba i el químic Alfred Nobel, l’artífex dels premis Nobel.

Avui hi ha tres joves que estan ajudant a fer feina en aquest taller. Per preparar les fustes per al vaixell en fan la plantilla, i tot seguit el traçat, el tall, l’ajust, i finalment la col·locació. També omplen les costures del buc amb fil de cànem o cotó, perquè el vaixell sigui estanc, mouen les barques de lloc, quan cal netegen el taller a fons... Sí, fan de tot.

"Són delinqüents juvenils multireincidents que resideixen al Centre d’Education Renforcée de Portvendres. És un centre semitancat, una alternativa a la presó. Els primers tres mesos només en surten per fer algunes activitats", m’explica Samuel Villevieille, responsable del taller. "Durant els tres mesos següents, a poc a poc, els joves poden sortir i tornar a passar un cap de setmana amb la seva família. Si no respecten les normes, són enviats a un centre totalment tancat. L'objectiu és allunyar-los del seu entorn. Aquest és un autèntic projecte d'integració", afegeix.

"Alguns joves no han vist el mar abans d’arribar aquí", em comenta el Samuel. "Realment no han vist mai el mar?", li dic. "Oi tant! N’hi ha de la banlieue de París que no han sortit mai del seu barri", em respon.

"Els primers dies no els és fàcil, adaptar-se al nostre atelier, perquè no només no coneixen el món de la restauració de barques... No coneixen el món laboral. Ens cal establir una relació de confiança i respecte. És molt important per evitar qualsevol accident fer-los entendre que no s’han de posar en perill", comenta el Samuel. Originari de la Provença, el Samuel estava fent la seva tesi en antropologia social i cultural quan va conèixer l’oportunitat d’impulsar aquest centre de recuperació del patrimoni marítim. Va entregar-s’hi en cos i ànima, incloent el projecte de reinserció de joves i el de formació de joves i adults, d’oficis relacionats amb la fusta. La tesi no l’ha acabat.

"Quan vaig començar a treballar a Paulilles, tots els edificis estaven en ruïnes, plens d’una vegetació exuberant", recorda.

La seguretat és un dels elements essencials en aquest taller. Es fan servir sabates molt resistents, auriculars antisoroll, ulleres de protecció, i sovint, guants. Hi ha eines que per al neòfit són d’allò més perilloses, com la serra de cinta. Els joves aprenen a fer-les servir amb precaució. Un altre element essencial és la netedat. Cada cop que cal envernissar o pintar una embarcació el taller ha d’estar net com una patena. Cal escombrar bé i treure totes les serradures i la pols.

"Qualsevol associació pot venir a restaurar la seva embarcació", em comenta el mestre d’aixa Evangelos Detsis, i tot seguit m’explica quin tipus de fusta convé a cada part de l’embarcació: l’alzina, rígida, és perfecta per a l’esquelet, mentre que el pi i l’avet s'utilitzen per a zones que no han de ser tan resistents.

A l’exterior estan pintant un vaixell palangrer construït als anys 60 a Marsella. Al seu voltant, sota un sol de justícia, hi ha unes quantes barques en força mal estat que esperen algun dia ser recuperades. Alguna a mi em sembla irrecuperable.

La realització de barques tradicionals ha format part del paisatge d’aquestes contrades. Temps enrere, determinades zones forestals es destinaven exclusivament a la construcció naval, com el bosc de pins de la Matte, plantat al Capcir al segle XVII. D’altra banda, les alzines del litoral dels Pirineus Orientals van ser arrasades per a les necessitats de la marina i en particular per a la construcció de barques catalanes.

POLILLES, UN ESPAI NATURAL PROTEGIT. La fàbrica de dinamita de Polilles va tancar les portes el 1984 i aviat va gestar-se un ambiciós projecte per fer-hi un port de luxe, amb 500 amarradors. La mobilització popular va aconseguir aturar-lo. Avui Polilles és un espai protegit.

EXPOSICIONS SOBRE LA HISTÒRIA I LES CULTURES DE LA MEDITERRÀNIA. Al taller de barques de Polilles s’hi fan exposicions temporals sobre la història i les cultures marítimes del Mediterrani, i també d’art, sempre relacionat amb la mar i el patrimoni marítim.

stats