Una bandera israeliana al Parlament

BarcelonaLa política internacional ja fa temps que té una dimensió interna i forma part de les guerres culturals. I entre tots els conflictes del planeta, el que desperta més passions i provoca unes esquerdes més profundes és, sens dubte, el que enfronta israelians i palestins.

Històricament, tant el nacionalisme català com el socialisme han tingut lligams ideològics amb Israel i un cert component prosionista a les seves files. És sabut que Josep Borrell, inspirat en el sionisme socialista, va passar un estiu en un quibuts quan tenia 22 anys i allà va conèixer la que seria la seva primera dona, la sociòloga francesa d’origen jueu Caroline Mayeur. El fill de tots dos, Joan Borrell, és un diplomàtic que parla hebreu amb fluïdesa. Altres socialistes catalans, com José Zaragoza, comparteixen posicions prosionistes, tot i que són crítics amb Benjamin Netanyahu. Un cas similar és el de la diputada d’ERC Pilar Vallugera. En tot cas, tots dos estan en minoria en les seves respectives famílies polítiques.

També és coneguda la influència del pensament sionista en Jordi Pujol, que de jove va rebre la influència de David Tennenbaum, jueu i soci del seu pare Florenci. La fèrria voluntat de ser del poble jueu sempre ha fascinat una certa part del nacionalisme català que ha aspirat a emmirallar-s’hi, tal com explica la periodista Anna Figuera al llibre Jordi Pujol i els jueus (Pòrtic, 2011). Això fa que avui, a Junts, com abans a CDC, aquest component sigui bastant majoritari o que almenys no sigui un factor divisiu.

El gir de la dreta espanyola

El cas més interessant és el de la dreta espanyola, que històricament havia sigut antisemita per la seva base nacionalcatòlica. Recordem que un historiador clarament antisemita com Ricardo de la Cierva va ser ministre de Cultura amb la UCD. Aquí hi ha hagut un canvi profund, i ara Vox, partit en què s’imposa la islamofòbia pròpia de l’extrema dreta europea, s’alinea clarament amb Netanyahu mentre el PP fa equilibris. No està clar, però, que les bases ultracatòliques espanyoles estiguin del tot d’acord amb aquest gir.

I és que la brutalitat de les imatges que arriben de Gaza obliga partits com Junts a modular la seva posició, tal com demostra el seu vot a favor a l’admissió a tràmit d’una proposta per un embargament total d’armes a Israel mentre criticava el tancament de l’oficina d’Acció a Tel-Aviv.

Aquesta tebior de Junts amb Israel ha estat aprofitada aquesta setmana per Aliança Catalana per llançar una opa a tot l’electorat sionista català. Sílvia Orriols va desplegar una bandera israeliana a la sala de premsa del Parlament en un gest que pot haver provocat rebuig en una part dels seus seguidors però que demostra que a l’extrema dreta independentista no li interessa tant convertir-se en un catch all party com, seguint el model de Vox, ser el refugi del vot ideològicament fort contra l’esquerra. I això és una mala notícia per a Junts.

Els detalls

Dijous durant el debat al Parlament Sílvia Orriols es va dirigir al diputat de Junts Agustí Colomines amb l’apel·latiu “cupaire”, mentre aquest se’n reia des de l’escó. La tensió entre Orriols i Colomines no és nova: la cap de files d’Aliança Catalana s'ha queixat que el diputat de Junts la titlli de "feixista". La mala relació entre tots dos també és visible fora de l’hemicicle, quan es creuen pel passadís.

El magistrat Manuel Marchena es fia tan poc dels mitjans, fins i tot dels més pròxims ideològicament, que les poques entrevistes que ha donat per promocionar el seu llibre La justicia amenazada (Espasa) han sigut mitjançant qüestionari escrit i sense possibilitat de repreguntar. En el cas de l’ARA i d'altres mitjans catalans. Marchena directament ha declinat la possibilitat de concedir una entrevista.