Els 9 moments clau de la història d'ETA

BarcelonaL'embrió

Les reunions de sis estudiants de Bilbao i tres de Sant Sebastià la dècada dels anys 50 del segle passat van marcar el curs de la història. Eren José Maria Benito del Valle, Alfonso Irigoien, Iñaki Gainzarain, Guritz Ansola, Manu Aguirre, Iñaki Larramendi i Rafa Albisu (pare de Mikel Antza), José Luis Álvarez Enparantza Txillardegi i Julen Madariaga. Animats per les joventuts del PNB, EGI, treien la revista Ekin, on s'hi podien llegir fragments com aquest: "S'ha de forjar una organització. Haurà d'establir unes bases d'actuació que fixin una lògica de creixement progressiu fins a assolir uns nivells de prestigi i implantació que permetin actuar sobre els problemes d'Euskadi". Pocs dies abans del Nadal del 1958, en un bar de Sant Sebastià, naixia oficialment ETA.

El primer mort

Cinc anys després, la policia ja havia fitxat els fundadors i alguns fins i tot van ser sotmesos a consells de guerra per accions propagandístiques com ara penjar ikurriñes i fer pintades. Però també havien començat a flirtejar amb explosius, sense causar víctimes. Però el camí ja era irreversible. El 7 de juny del 1968, en un control policial, Txabi Etxebarrieta matava el guàrdia civil José Pardines. Etxebarrieta queia abatut pels trets de la policia poc després en un altre control. El salt qualitatiu, aquest ja premeditat, arribaria mesos després amb l'assassinat de l'inspector de la policia franquista Melitón Manzanas.

Operació Ogro

Amb la mort de Manzanas, però, comença una espiral d'enfrontaments que té en el procés de Burgos del 1979 –consell de guerra contra 16 persones acusades de pertànyer a ETA– la primera conseqüència. Benito del Valle i Txillardegi ja no formaven part de l'organització després dels primers morts i creixia la tensió interna entre els anomenats 'polis' i 'milis'. Amb un centenar de presos polítics bascos, l'organització preparava el segrest de l'almirall Carrero Blanco, però va optar per l'assassinat quan el número dos de Franco arriba a la presidència del govern. Durant els preparatius de l'atemptat, la Guàrdia Civil mata a Algorta el primer cap militar d'ETA, Eustaquio Etxebeste Txikia. José Miguel Berañan Argala, cap de l'operació Ogro, es fa càrrec de les regnes d'ETA. Una càrrega explosiva fa saltar Carrero Blanco pels aires el 20 de desembre del 1973.

Els anys de plom

Argala, amb un jove Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, lidera l'etapa més dura de l'organització, amb el segrest del cap de la central nuclear de Lemoiz José Maria Ryan i que arriba al seu zènit el 1980 amb 92 morts. Havia entrat a l'escena també la guerra bruta dels GAL, que registraven 60 morts i desapareguts, entre ells Lasa i Zabala, trobats enterrats en calç viva el 1995 a Busot (Alacant). El 1986, ETA mata la primera dona que havia arribat al capdamunt de l'organització, Dolores González, Yoyes, després de renegar de la banda per reinserir-se.

L'expansió del terror i la negociació

Finals dels anys 80 i dècada dels 90 del segle passat. ETA exporta el terror a Catalunya amb Hipercor (19 de juny de 1987 i 21 morts) i el comando Barcelona (un atemptat amb cotxe bomba causa la mort de sis policies nacionals a Sabadell el 1990 i 200 quilos d'explosius causen 10 morts a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 1991). En paral·lel, estan en marxa les primeres negociacions de pau a Alger, on mor d'accident de trànsit un dels interlocutors d'ETA, Domingo Iturbe Abasolo, Txomin. Eugenio Etxebeste Antxon assumiria les seves funcions en la negociació mentre que la cúpula militar seria col·legiada fins al 1992 amb el nom d'Artapalo i personalitzada en Francisco Mujika Pakito. Són anys de segrestos (Emiliano Revilla, Julio Iglesias Zamora, José Antonio Ortega Lara) i d'assassinat i persecució de polítics (Gregorio Ordóñez, bomba contra Aznar, etc.)

Ermua: el principi de la fi

Però és amb el segrest i assassinat del regidor del PP d'Ermua Miguel Ángel Blanco, el 13 de juliol del 1997, que es produeix l'esclat social contra ETA. Un any més tard, fruit de l'acord de Lizarra entre els partits nacionalistes i l'esquerra abertzale, ETA decreta una treva que serà la més llarga fins llavors: 16 mesos i 21 presos acostats al País Basc. Però el final de la treva porta a una nova escalada violenta, amb l'assassinat de 23 persones, entre ells Ernest Lluch, el 21 de novembre del 2000.

L'asfíxia abertzale

El govern de José María Aznar, però, havia posat la directa en l'estratègia d'asfíxia de l'entorn social d'ETA. El 27 de juny de 2002 s'aprova la llei orgànica de partits polítics, avalada pel Consell General del Poder Judicial i el Consell d'Estat, que suposa la il·legalització d'Herri Batasuna i la persecució dels seus dirigents. La llei impedeix que "un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i les activitats de les bandes terroristes". El líder abertzale Arnaldo Otegi i l'exlíder del sindicat LAB Rafa Díez Usabiaga, entre altres pesos pesants de l'entorn abertzale, són detinguts el 2009 acusats d'intentar reconstruir Batasuna.

Zapatero i l'últim intent negociador

Malgrat les hostilitats i l'espiral de confrontació amb l'assassinat de càrrecs polítics populars i socialistes, Otegi i el dirigent socialista Jesus Egiguren no tiren la tovallola i segueixen buscant la superació del conflicte violent. El setembre del 2010, ETA proclama un alto el foc definitiu i verificable. Era la resposta a l'aprovació, per part de les bases abertzales, de la proposta d'Otegi, Rufi Etxeberria i Díez Usabiaga per tal de promoure un "procés democràtic per vies polítiques i pacífiques". L'aposta facilita la Declaració de Brussel·les, en què diverses personalitats de l'àmbit internacional –entre ells l'arquebisbe Desmond Tutu, l'expresident sudafricà Frederik de Klerk i els exprimers ministres irlandesos John Hume i Mary Robinson– reclamen a ETA un alto el foc controlat per organismes internacionals.

La via unilateral cap a la pau

L'aposta abertzale per les vies pacífiques i democràtiques i la implicació de l'anomenada Comissió Internacional de Verificació ha permès un procés de superació del conflicte armat per la via unilateral. La legalització, el juny del 2012 per part el TC, de Sortu, la nova marca electoral abertzale, un cop rebutjada la via violenta, marca un nou punt d'inflexió. El retorn a les institucions de les forces abertzales en candidatures unitàries dóna a Bildu i Amaiur els millors resultats electorals de la història i blinda l'aposta pacífica i democràtica. El pas d'aquest divendres n'és una mostra més.