Les Falles i la moció de censura

BarcelonaPer ser una iniciativa que no té cap possibilitat de prosperar, la moció de censura de Vox i Ramón Tamames acapara pràcticament tota l'atenció mediàtica amb una intensitat desconeguda des de fa temps. Em temo que l'actualitat política se segueix freqüentment amb certa llunyania, com un so de fons, i amb una mica més d'atenció quan es produeix alguna estridència o fet singular. Potser és per això últim que l'aparició de Ramón Tamames com a protagonista de la moció, en la seva condició de candidat a la presidència del govern, ha creat tant d'interès. És a dir, que el factor clau pot ser la singularitat del personatge, que després d'haver sigut un dels homes de confiança –alguns diuen que mà dreta– de l'ex secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Santiago Carrillo, ara, passades quatre dècades llargues, apareix com l'home en qui ha pensat l'extrema dreta per representar els dirigents i els votants de Vox al Congrés de Diputats per intentar donar el cop definitiu al govern de Pedro Sánchez.

Francament, sense Tamames tota aquesta operació seria ben diferent. D'entrada, perquè Vox ja en va presentar una, de moció de censura. I no en va treure partit. El meu criteri és que aquesta vegada tampoc en traurà grans rèdits. El que han aconseguit és generar curiositat. És allò de “mira què fan ara aquesta gent”. Personalment per Tamames sí que és important, perquè aquesta iniciativa el retorna al centre de l'escenari. És com si la indústria cinematogràfica el tornés a convidar al lliurament dels Oscars de Hollywood, després de molts anys de soledat, sense que cap productora li oferís un contracte. El país tornarà a sentir la veu de Tamames, l'economista polifacètic que un temps va ser diputat i dirigent comunista, reivindicant sobretot la unitat d'Espanya i la defensa de la Constitució del 78.

Escoltant la compareixença conjunta d'Abascal i Tamames, dijous passat, aquesta va ser la impressió que se'n treia. Abascal estava content perquè el que era important era haver trobat un personatge conegut, capaç de despertar curiositat, i disposat a convertir-se en un fenomen comunicatiu en contra del govern de Pedro Sánchez. I per a Tamames el que era rellevant era tornar a sortir a l'escenari, tenir el públic a prop, que el mirin pel carrer i li donin ànims o n'hi diguin alguna de fresca, tant se val. La qüestió és aprofitar l'oportunitat per repetir al Congrés les idees que exposa a taula amb els amics. I quines idees són aquestes?

No s'ha de rascar gaire per trobar-les. Jo deia que una de destacada és la defensa de la Constitució, i ja resulta curiós que sigui així. És a dir, fa molt temps que és contradictori veure com Vox va una setmana sí i una altra també al Constitucional per plantejar recursos argumentant que és el govern de Pedro Sánchez el que està desmuntant la Constitució, perquè porta al cap la idea de destruir Espanya de la mà dels nacionalistes i els independentistes. Que sigui Vox, precisament Vox, el partit que diu preocupar-se de la solidesa i l'estabilitat de la Constitució demostra com s'ha capgirat aquest país des del començament de la crisi del bipartidisme. És més contradictori que veure el PSOE defensar el sistema de la monarquia parlamentària, donades les seves arrels republicanes.

Però no us penseu que això li sortirà gaire bé a Vox. Seran uns dies de focus mediàtics. Però vaticino que serà com les Falles. La Nit del Foc, tot a cremar. I després cendra i fum. Per guanyar unes eleccions cal desgastar el rival tant com es pugui. El govern és el ninot principal del combat polític. Un bon llumí i que no en quedi ni rastre. Però Sánchez té presa la mida d'Abascal i Vox. Ho té demostrat en les sessions de control al govern. I en l'experiència de l'anterior moció de censura, el 2020. Allà qui va fer un bon paper va ser Pablo Casado. Li va dir de tot a Abascal. Lluitaven pel mateix bistec. Havien pres part en aquella fotografia de la plaça de Colón de Madrid, amb Albert Rivera. No ha plogut tant, no fa tant de temps, va ser el febrer del 2019. Però d'aquells tres protagonistes només en queda un dempeus.

Casado i Rivera estan desapareguts en combat, absorbits fins al centre de la terra pels seus propis errors. Aquell dia, a Colón, es van equivocar de festa. Feijóo no ha caigut en el mateix parany. Ara, ni tan sols traurà el cap pel Congrés per veure la moció de censura. La seguirà des del despatx, on podrà fer comentaris més sarcàstics sobre tothom sense haver de mantenir-se rígid i inexpressiu a la tribuna de la càmera. Feijóo espera el seu moment. No es creu les enquestes del CIS i confia que el PP faci un bon resultat a les municipals i autonòmiques del pròxim 28 de maig. Després sortirà a dir fins a quin punt han guanyat en nombre de vots i com els ha anat de bé a algunes de les ciutats més importants, entre elles Madrid.

Després d'aquesta moció de censura, la pista a seguir és la de Feijóo. S'ha ajuntat amb la patronal per oposar-se a l'acord sobre les pensions. Diuen que aquest pacte és insegur i una amenaça per al futur, per a la sostenibilitat del sistema més enllà del curt termini. No importa gaire que a Brussel·les no s'hagin posat objeccions rellevants. És igual. És any electoral i toca oposar-se. Hauria fet el mateix fos quin fos l'acord a què s'hagués arribat amb els sindicats. Diguem-ho un altre cop: és moment de falles, volem incendis controlats i girar full. Llenya, llenya i més llenya. S'ha de demostrar que l'oposició real, la pràctica, l'efectiva, és la del PP, no la de Tamames, que sort tindrà Vox si no resulten ells els cremats.

En un altre país, o en un altre moment, Tamames hauria pogut ser una mena de senador vitalici, mantingut i honrat pel pressupost de l'Estat, agraït per la seva tasca professoral i per haver ajudat a conduir Carrillo pel bon camí de la reforma —i no de la ruptura— durant la Transició. Però aquí el portem a les Falles de la moció de censura, a veure si ja ho podem cremar tot i ens quedem més tranquils esperant la traca final, que deu ser la de la modificació de la Constitució per acabar amb les autonomies, com voldria Vox. Encara sort que Tamames parla de nació de nacions, per dir després que a Catalunya cal més castellà a l'escola. Encara sort que arriba la moció de censura, perquè ara sí que ho tindrem tot més clar.