Sabadell“L’únic blindatge que pot tenir Catalunya és la seva independència”
Abans d’estripar el carnet del PSC i penjar al balcó una estelada de l’ANC, un Joan Manau federalista va formar part de tots els governs de Manuel Bustos com a alcalde de Sabadell (1999-2012) -des del 2003, com a primer tinent d’alcalde- i, a més, va ser primer secretari local del partit en dos períodes i secretari d’organització al Vallès Occidental sud. Una resposta lacònica a la carta en què sol·licitava la baixa, adreçada a Miquel Iceta, va impulsar-lo a publicar-ne un extracte al Diari de Sabadell. Les xarxes socials i els mitjans locals i digitals -i la prescripció de líders d’opinió com Pilar Rahola- l’han difós àmpliament. Manau està imputat encara en una peça del cas Mercuri i ha recuperat la plaça de professor al conservatori de Terrassa.
“Vaig pensar que el fet de publicar-la [la carta] podia ajudar el dia 27 el procés que està vivint Catalunya”, explica a l’ARA. El detonant han sigut les consultes locals -a Sabadell, amb suport del consistori i contra el parer de Nicaragua- i les Diades del 2012 ençà, sumades a l’abandonament del dret a decidir per part del PSC. Rebutja la reforma constitucional: “L’únic blindatge que pot tenir Catalunya és la seva independència”. I elogia Mas: “El seu cap va més enllà de les eleccions immediates”. Un president que ha retallat, diu, a contracor: “Si el PSC governés a la Generalitat, també hauria de retallar. No puc fer demagògia amb això perquè, com que he governat, entenc decisions del Govern”. I emmarca CDC dins “la dreta europea continental més social”. En l’àmbit estatal, critica “l’alternativa de govern molt feble” i poc creïble que creu que encarna el PSOE, que veu acovardit “quan el PP treu la bandera grossa”, i accions que en contradiuen, segons creu, l’esquerranisme.
Pel que fa a Sabadell, l’exdirigent del PSC menciona, a la carta, “fets estranys” en les primàries per triar el successor del dimitit Bustos. Ho precisa: “Hi havia joc brut”. Parla d’avals dobles (i nuls, doncs) i d’accés prematur al cens per part del nucli oficialista, que s’hi va imposar. Denuncia que la direcció nacional va avalar un bustisme sense Bustos davant la candidatura renovadora de Marta Farrés: “Les primàries van ser un punt d’inflexió perquè hi vaig veure una incapacitat del partit de corregir-se o renovar-se”. El 24-M el PSC va tornar a ser el més votat a Sabadell, però va passar del 38% a només el 15%. Un pacte entre ERC i la Crida per Sabadell (CUP), a més, li ha arrabassat l’alcaldia.
Arran de la seva imputació, Manau va deixar el govern local, però va mantenir l’acta de regidor, si bé, des de les primàries, s’asseia al ple marcant distància amb la resta del grup socialista: “Jo he estat 16 anys fora de la meva professió. Tornar-hi no és fàcil”. Nega que l’anunci tingui res a veure amb el tracte del partit en el procés judicial: “No n’esperava res, jo, d’això. El tema Mercuri és al jutjat, segueix el seu procés. Jo sóc molt respectuós amb això”. En tot cas, no conserva “cap tipus de relació” amb Bustos, ja condemnat per tràfic d’influències en una de les nou peces.
“Les classes populars viuran millor amb un estat propi”
Filla d’Extremadura i psuquera des dels 16 anys, s’ha assegut al Congrés de bracet de Joan Herrera -i rere Alfonso Guerra: “No va fer cap intervenció a l’hemicicle”- i als plens de Sant Quirze del Vallès i de Sabadell, on ha abanderat l’antibustismei on encapçala ara el Centre d’Atenció a la Dona. Des que fa un any va exposar les raons per les quals deixava de militar a ICV, se sent “òrfena” de partit, si bé pertany al secretariat de l’ANC: “Hem de seguir eixamplant suports socials, territorials i de les classes treballadores”. Com Badia, ha donat suport a Junts pel Sí. I, a la cocapital vallesana, a ERC.
S’adona que no hi ha res a fer arran del tràmit de l’Estatut: “Jo allà vaig començar a veure que l’encaix de Catalunya amb Espanya sempre seria de perdedors”. Aposta, des de llavors, per una Catalunya sobirana: “Jo vaig lluitar molt per un estat federal, fins que vaig deixar de creure-hi completament perquè vaig veure en aquells quatre anys al Congrés el que donava de si, i perquè després, ja amb la sentència del Tribunal Constitucional, vaig veure que no hi havia solució perquè no hi havia veus a Espanya que donessin la cara pels drets del poble català”.
També defensa la sobirania pels treballadors: “Les classes populars viuran millor amb un estat propi”. I per Espanya: “És la gran oportunitat per a Catalunya, però, també, la manera que el poble espanyol faci el tomb que ha de fer”. Mesos abans d’estripar el carnet, va plegar de regidora davant la trencadissa de l’esquerra sabadellenca, però “fonamentalment” pel seu distanciament d’ICV. “La gota que va fer vessar el got va ser que ICV plantegés que no anava a la Via, i que el 9-N es mantingués sense cap compromís”. Des de dins, no se’n surt, i decideix anar-se’n. “No sóc jo la que ha canviat: jo no reconeixia el partit”, diu. Ha desaparegut, afirma, el “perfil propi, evidentment nacional” del PSUC.
“A nosaltres ja se’ns ha acabat la paciència”
Maria Badia ha sigut una dona de partit (de partits: del PSC i del PSOE, en què ha ocupat càrrecs de primer nivell) des de la mateixa unificació del socialisme català el 1978. Hi va anar a espetegar des de la Convergència Socialista de Joan Reventós, on va entrar el 1975. Ja fa tres anys, però, que va dimitir com a número dos del PSOE al Parlament Europeu pel malestar que havia generat el fet que -juntament amb CDC, ERC i ICV- hagués denunciat a la vicepresidenta de la Comissió, Viviane Reding, les amenaces d’intervenció militar al Principat d’Aleix Vidal-Quadras, llavors vicepresident de l’Eurocambra, i dos coronels.
“No estava còmoda fent veure que no passava res, i aquí ja hi va haver un problema greu amb la direcció”, recorda. Confessa dolor: “No volia fer cap mal al PSC, però no em sentia còmoda amb la deriva que havíem anat prenent”. I després? “Em quedo en segon terme”. Ja esgotada la legislatura, fa un any, deixa el partit de la seva vida sense fer soroll, mitjançant una carta privada a Miquel Iceta. Té 68 anys i està jubilada, però no de la política: “No em vaig saber estar a casa”, admet. Es va preguntar: “On em poso?”, i va respondre’s: a Moviment d’Esquerres, liderat per ex del PSC sobiranistes.
Cita un altre crític, David Elvira: “La diferència entre un socialista federalista i nosaltres és que ja se’ns ha acabat la paciència”. ¿Canviar el PSC? “No hi ha manera. No es mou. Tens la sensació d’impotència i que, si aquest país un dia fem un referèndum, el farem gràcies als que hem votat independència”.