Feijóo i ERC lluiten per no perdre focus (sense gaire èxit)
MadridEl resultat del 23-J va il·luminar especialment dos noms per a la nova etapa, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, i, per contra, va desdibuixar Alberto Núñez Feijóo i ERC, que intenten com sigui mantenir-se dins del tauler.
La gran paradoxa de Puigdemont és que va ser el bon resultat de Pedro Sánchez el que l’ha rehabilitat políticament i l’ha col·locat en una posició determinant. Amb una majoria PP-Vox tots dos estarien avui en una situació molt difícil. Però precisament la capacitat de resistència és una característica que comparteixen. No els pots donar mai per morts.
En canvi, Alberto Núñez Feijóo, tal com van preveure els estrategs socialistes, s’està socarrimant ell solet amb l’operació investidura. El seu viatge a les Canàries va resultar fatal. No només perquè resultava ridícul fer el viatge per reunir-se amb un partit que té un únic diputat i que no li resol res (només la capacitat d’obligar Junts a haver de votar a favor de Sánchez en comptes d'abstenir-se, cosa que no és substancial), sinó perquè quan va intentar marcar un perfil propi i va admetre que calia oferir a Catalunya un “encaix”, les alarmes es van disparar al partit i es va veure obligat a rectificar. Feijóo ja ha après que encaix és una altra de les paraules que no pot dir, com ja li va passar a Bendodo amb plurinacional.
El bucle melancòlic d'ERC
En el cas d’ERC el partit sembla sumit en un cert bucle melancòlic després del gir de Junts. Es constata que teníem raó, venen a dir, però ara tot el focus és per a Puigdemont. Els seus intents per intentar no perdre protagonisme estan condemnats a un cert fracàs, perquè mai podran competir amb l’aura de Waterloo, amb la força simbòlica que suposa que el president que va ser deposat pel 155 sigui ara qui tingui la paella pel mànec.
La política és un constant puja-i-baixa, i m’atreviria a dir que és en els moments baixos quan es demostra la fortalesa d’un projecte polític. L’èxit actual de Salvador Illa no es pot explicar sense l’etapa anterior de Miquel Iceta, igual que l’esclat d’Oriol Junqueras no hauria sigut possible si Joan Puigcercós no hagués aguantat la posició davant l’amenaça de Solidaritat i Reagrupament el 2010. Ara ERC, que aspirava a ser el partit hegemònic de Catalunya fusionant les ànimes sobiranista i d’esquerres, es veu arraconada pels seus dos competidors a banda i banda, el PSC i Junts. Es demostra que ser la millor síntesi del país no assegura la victòria, perquè el punt mitjà pot ser un conjunt buit.
La realitat és que ara és el moment Puigdemont, i ERC faria bé d’assumir-ho. Ells han ocupat molt de temps el focus i això no els ha anat especialment bé. Ara li toca a Junts ser el centre d’atenció, cosa que també té els seus hàndicaps, perquè els obliga a prendre decisions i, per tant, a assumir tensions internes i un cert desgast. En canvi, a l’ombra de vegades es treballa més bé i amb més comoditat.
Aquesta setmana el protagonisme polític ha estat per a l’expresident espanyol Felipe González, però un altre expresident, José María Aznar, té motius per estar satisfet, perquè la seva societat, Famaztella, va guanyar 185.000 euros en l’exercici del 2022, gairebé sis vegades més que l’any anterior. Aquesta empresa no té treballadors i l’únic que fa és explotar els drets de José María Aznar i Ana Botella.
L’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, va anunciar a Twitter aquesta setmana que havia rebut a l’Ajuntament un jove treballador municipal que va defensar una dona quan estava sent atracada per dos individus. El jove es diu Mohamed Ali, com el mític campió dels pesos pesants. El més curiós és que Albiol es va fer un nom a la ciutat amb un discurs clarament antiimmigració i xenòfob.