Lluís Llach: “Ens va fotre que en Serrat cantés en castellà i ens digués que érem uns tancats”

BarcelonaLluís Llach tenia 27 anys quan va ser el protagonista del primer gran acte polític a Catalunya després de la mort de Franco: els seus mítics concerts del 15, 16 i 17 de gener del 1976, al Palau d’Esports de Barcelona. Mig segle després, Llach –amb 77 anys– és el segon convidat de la sèrie d’entrevistes 2 x 100: dues persones que parlen i 100 lectors i subscriptors de l’ARA, de públic. En aquesta conversa hi trobareu un Lluís Llach que compara els concerts de gener del 1976 amb l’1 d’octubre del 2017, que explica per què es va enfadar amb Serrat i que admet que potser sí que ell mateix ja s’ha convertit en l’avi Siset.

Què recordes d’aquells recitals del gener del 1976?

— Quan em parlen del que la gent considera que va ser el gran recital de la meva vida, que és el del camp del Barça, a vegades no ho dic per no portar-los la contrària, però sempre penso que el del gener del 76 va ser molt especial.

O sigui, per a tu són més importants aquells tres concerts del gener del 1976 que el del camp del Barça, el 1985?

— És que hi havia la il·lusió que s’acabava la dictadura i venia la recuperació d’unes llibertats que n’havíem sentit a parlar però que no havíem tingut mai. Després vam veure que la mort de Franco no va ser la mort del franquisme. Hi havia tot un ventall d’esperances meravelloses que la mateixa democràcia espanyola s’ha anat carregant.

Quines emocions tenies tu des de l’escenari del Palau d’Esports?

— Moltes, moltes. La veritat és que aquell dia va ser molt difícil perquè, a més a més, jo era espectador d’una cosa que no s’havia vist mai en aquest país. I eren, per exemple, les primeres estelades, les primeres senyeres. Les banderes van entrar a força de comprimir els pits de les dones o embolicades en panxetes prominents. Sempre ens vam preguntar qui va ser la senyora que es va enfaixar una bandera catalana de 25 metres, que va tenir molt de protagonisme.

I el primer dia hi havia tots els polítics, quan encara no existien els partits, però també Salvador Espriu o Antoni Tàpies, Xirinacs, Raimon...

— És que va ser, i potser per això va tenir una transcendència especial, la presentació en societat de tot el que era el moviment antifranquista, l’Assemblea de Catalunya, la reorganització dels partits... Era la primera vegada que es mostrava en públic.

El disc en directe d’aquells concerts, Barcelona, gener de 1976, és a moltes cases. Els meus pares i el meu germà l’escoltaven quan jo tenia deu anys i m’impressionaven molt aquells crits d’“Amnistia i llibertat”, aquells “Visca Catalunya”, la teva manera abrandada de cantar les lletres... Potser és el primer moment que penso: “Aquí passa alguna cosa”.

— És que era molt especial. El moment més emotiu em sembla que va ser una cançó que es diu Silenci, que havia estat prohibida i que per primera vegada la gent la va començar a cantar. Me’n recordo que em vaig ennuegar i vaig haver de callar. Miro la Laura, la meva guitarrista estimada, i estava plorant com una magdalena. No té res a veure, però jo no he sentit un empoderament de gent tan fort fins a l’1 d’Octubre. El sentiment que tots, cadascú de nosaltres, teníem el poder dels altres, que és una cosa molt important: sentir-se poble.

Sempre expliques que la teva primera cançó política no va ser L’estaca, sinó La meva terra. Hi cantaves: “La meva terra mai no sap quan anar endarrere o tirar endavant”. Lligant amb això que deies que el 1976 tot semblava possible, han passat 50 anys, Lluís...

— Hem anat enrere.

No pots dir que hem anat enrere des del 76.

— Els que hem viscut aquella època havíem idealitzat tant el futur, que pensàvem que una democràcia real era possible i que podíem ser, fins i tot per a Europa, un exemple de convivència en un estat plurinacional. I això no ha anat així. El pitjor és que això s’ho carrega el socialisme, que per a mi és una decepció extraordinària. Que sigui Felipe González qui es carregui el projecte d’un estat espanyol més lliure, més democràtic, plurinacional, confederal, o el que deia el seu programa quan ell era militant, suposo que ho era, vaja, de “la libertad de los pueblos de España”...

Aquest mes de febrer farà 40 anys que vas denunciar Felipe González per incompliment del seu programa electoral. Venies a dir: vostè es va presentar a les eleccions dient que Espanya sortiria de l’OTAN i ho ha incomplert.

— I el més gros és que el jutge m’ho accepta. Estàvem davant d’un frau democràtic de primer ordre: nosaltres deleguem el nostre poder en la votació, i després ens menteixen i es contradiuen absolutament. La sentència es va estudiar durant anys a la Universitat de la Sorbona. El jutge ens va repartir les costes, cosa inaudita perquè venia a dir: vostè té raó social, però he buscat en la legislació espanyola i en la comparativa europea i no hi ha cap llei que em permeti donar-li la raó jurídica. Però la insistència d’actes com aquest, potser permetrà assolir que a cada raó social li correspongui una raó jurídica. I per això el va condemnar a pagar la meitat de les costes.

Has tingut ocasió de parlar-ho mai, amb el Felipe González, això?

— No hi he parlat mai. Jo, quan vull vomitar... És que de tots els polítics, i mira que a l’estat espanyol hi ha un bon elenco, jo crec que l’embaucador, l’estafador més impressionant, és ell.

¿Algú podria denunciar o denunciar-vos als líders independentistes del 2015 per incompliment de programa electoral? En el sentit de: vau prometre que ens trauríeu d’Espanya i no ens n’heu tret?

— I tant, ja ho han fet. Electoralment ho han fet, eh? A més, tota la gent que hi vam participar, jo crec que hem fet una autocrítica molt bèstia i que ha durat molt, malgrat presons, exilis, condemnes, etcètera, etcètera. Un dels aprenentatges després d’aquests anys és que ens hem de deixar de fuetejar. Està molt bé, però així no anem enlloc. Algun dia ens haurem de perdonar. Haurem de dir: a tu no et votaré mai, a l’altre no sé què, però així no podem continuar. Hem de continuar anant de la mà perquè no tenim una altra manera de guanyar.

Com definiries, ara mateix, l’estat emocional del país, o almenys d’aquesta part del país que volia ser independent?

— Jo crec que encara està paint la decepció i al mateix temps, però això jo ho noto com president de l’ANC, em sembla que estem en aquell moment que hi ha molta gent que comença a fer el canvi. El canvi de dir: així no podem seguir. Ens hem de rearmar. Ens hem equivocat, i tant. I molt. I cadascú en el seu aspecte, eh? Tothom té la responsabilitat. Fins i tot el poble. Per què vam marxar el 3 d’octubre? No havíem d’anar a casa quan ens van dir que anéssim a casa. Per què vam creure? Per què vam tenir massa confiança en els polítics? Doncs la propera vegada, quan diguin que anem a casa, no hi anem. Entens? Tot això són els avantatges que tenim i, d’alguna manera, jo espero que la gent jove ens foti una puntada al cul a tots els que encara estem per aquí.

L’última vegada que et vaig entrevistar va ser molt lluny d’aquí: l’any 2014, al Senegal. M’explicaves que estaves allà tranquil·lament retirat, que volies tenir una vellesa tranquil·la i que per això havies deixat la música. L’any següent, cap de llista de Junts pel Sí a Girona. Com me la vas fotre, eh!

— Del tot, haha. Del tot. Van ser en Junqueras i la Marta Rovira que em varen, no diria que enredar, perquè m’hi vaig posar de tot cor, però sí, sí... Ens hi vam posar molta gent de tot cor i vam fer el que vam poder. Però el 2007 jo volia retirar-me i havia planificat la meva vida per estar escrivint, fent coses que no havia fet mai. L’observació, fer-se vell. Ho trobo un ofici dificilíssim. Penso que és un aprenentatge quotidià que et fa molt ric, perquè acceptar la decrepitud i continuar endavant i entendre tot això és un exercici de saviesa.

Perquè ara, per donar-me el titular, en Lluís Llach ja és l’avi Siset?

— Hahaha, suposo que sí, perquè segueixo explicant les batalletes que a mi m’explicaven. El que passa és que jo ho faig aquí, en dies com avui, i l’avi Siset era amb una canya de pescar al riu Ter, amb uns arbres preciosos. Però sí, esclar, i és que Catalunya està plena d’avis Siset. Fa 400 anys que hi ha avis Siset que estan passant el testimoni.

Escolta, i amb el Serrat, què?

— Amb el Serrat, què vols que et digui? Sexualment, res.

No, perquè a casa hi havia discos dels dos, ens agradaven els dos, i sembla que t’hagin de fer triar. Què va passar?

— El que va passar és que els Setze Jutges teníem per norma d’obligat compliment ser monolingües. I, a més a més, en Serrat és una persona que es fa estimar molt. Diguem que no ha sigut el meu cas, però conec molta gent que se l’estima moltíssim. Als Setze Jutges hi havia gent que se l’estimava moltíssim. Ell, pels motius que fos, es va posar a cantar en castellà, cosa que a tots ens va fotre molt. A mi el que més em va emprenyar van ser les explicacions. Que així feies arribar el problema català al món, que tenia una certa raó, que veurien que hi ha una altra llengua, que també, i que nosaltres érem uns tancats i tot això, etcètera, etcètera. I vaig intentar contradir-lo cantant el millor que vaig poder i anant –ara he de fer el pedant– a França, i anant a Alemanya, i anant a Suïssa, i anant pertot, i als millors teatres. La música, la cançó, té aquest secret, i és que hi ha la racionalitat en la lletra i la irracionalitat en la música. La música et penetra amb uns codis que no els pots controlar. Aleshores, jo trobo que precisament per defensar una llengua i per popularitzar-la, fins i tot a França o on sigui, la melodia, la música, és una eina magnífica per entrar a la gent i que es pregunti què diu, no? I això que cantàvem en català perquè érem uns tancats provincians, a mi m’emprenyava molt. I sempre ens vam discutir per això.

I us vau arribar a discutir personalment?

— No, perquè és que ho teníem molt clar ell i jo. Al revés, quan ens vèiem érem sempre amables. Ens vam trobar a maratons [de TV3] i després va estar malalt i recordo que vam estar comentant com es trobava, estava fumudet. Les relacions personals amb la gent són molt fàcils. El problema és quan els humans ens transportem a la humanitat, i aleshores hi ha interessos, lluites, etcètera.

T’imagines que haguéssim pogut viure un concert Serrat-Llach-Raimon junts, tots tres? Hagués sigut...

— Sí.

No un camp del Barça, no; deu, n’hauríeu pogut fer!

— Sí, és veritat, però és que no... És que cadascú anava... Això és una altra cosa que potser no vam saber fer. No vam col·laborar especialment, els cantants. Quan els Setze Jutges es van dissoldre, precisament arran d’això, cadascú va fer la seva des del respecte.

Lluís, què t’espera al proper revolt de la carretera?

— La veritat és que m’agradaria aconseguir el meu somni de morir tranquil. El que passa és que també és molt bonic estirar la pota en activitat i lluitar per coses. Però tinc el somni de l’any 2007 de viure la vellesa en plenitud. Intentar morir en serenitat, en pau, amb l’assumpció del teu paper com a ser humà, en un món on tu només ets una peça... La nostra civilització ens ha obligat a un pànic a la mort que és absurd i que jo el trobo totalment coaccionador per a la nostra llibertat de vida.

Entenc, pel que em dius, que aquest morir tranquil és incompatible amb presidir l’ANC.

— Presidir l’ANC és morir nerviosament. Això ja t’ho asseguro, jo. No, però m’agradaria escriure. Fixa’t que m’esteu fent parlar del passat. Jo no he pensat mai en el passat. Per això, quan ara em proposen celebracions a vegades em pregunto per a què serveixen.

Doncs per a la gent que t’ha seguit.

— Sí, però a aquesta gent si els donem paper per a demà també estaran contents. I el que hem d’intentar és donar-los el protagonisme per a demà i no posar-los en el racó de la vida.