La immigració és dolenta per a l'economia i la cultura? Només per a Vox i Aliança
BarcelonaLa delegació de competències d'immigració a la Generalitat ha tornat a posar sobre la taula la temàtica de la immigració –si és que ha marxat mai del debat públic–. Més enllà de les qüestions competencials i legals, des del responsable de decidir el tipus de polítiques migratòries fins a com les aplicarà, la qüestió destaca un cop més per la seva lògica política. En gairebé tots els països europeus, amb més o menys intensitat, els partits de dreta populista radical (aquells que en el llenguatge popular es coneixen sovint com "l'extrema dreta") han canviat el tauler de joc. La seva entrada als Parlaments, vista als inicis com un fenomen temporal, s'ha acabat consolidant, amb bona part dels països maldant i debatent sobre si convé contenir-los (aplicant, si convé, cordons sanitaris) o si altres estratègies col·laboratives o confrontacionals són més eficaces per recuperar o guanyar certa bossa de votants.
Si mirem l'evolució de les famílies polítiques en les últimes dècades, la dreta populista radical europea ha aconseguit una nova fita: per primera vegada en la història recent és la família política més votada, lleugerament per sobre de la família conservadora i socialdemòcrata, les quals havien dominat fins fa ben poc bona part de les conteses electorals. D'on ha sorgit el seu suport? Tot i que amb particularitats estatals, els fluxos ens mostren un patró clar: la dreta populista radical ha pescat sobretot dels partits de dreta tradicional (4 de cada 10 votants), de partits d'esquerres (2 de cada 10) i d'abstencionistes (un 25%).
Tal com han estudiat les politòlogues Catherine de Vries i Sara Hobolt, la immigració constitueix un "tema divisori", una qüestió política que al·ludeix de forma transversal a bona part dels partits polítics i que té el potencial de crear divisions entre els partits i dins d'ells. Posant-lo sobre la taula, els partits de dreta populista radical han "guanyat" el tema, se l'han fet seu, i han creat una certa reputació entre molts votants que són qui millor gestiona la qüestió. Es tracta, convé precisar, d'una percepció, cosa que no vol dir que s'associï amb la realitat, però desemboca en una lògica de missatge: al cap i a la fi, en qui pensen els votants, quan es parla d'immigració? Més enllà del tema reputacional, però, a casa nostra aquests partits (i discursos) tenen el potencial de créixer perquè exploten el dilema d'una bona part de la ciutadania sobre l'impacte que la immigració pot tenir en termes econòmics o culturals.
Segons les enquestes disponibles, de mitjana la societat catalana considera que la població immigrada té efectes positius en la vida cultural i econòmica del país, sobretot en aquest últim vessant. Aquestes dues dimensions, la cultura i l'economia, són claus per entendre el rebuig o l'acceptació dels nouvinguts. Si es volen fer polítiques d'immigració, no és el mateix que la reacció contrària als nouvinguts sigui per un tema cultural o econòmic (o ambdues coses alhora). En una sèrie d'experiments que va fer el Centre d'Estudis d'Opinió a finals del 2024, s'observa que, de mitjana, la població catalana dona un pes semblant a les dues dimensions. Malgrat tot, i aquí rau bona part del quid de la qüestió, existeixen diferències importants en funció de l'afiliació política. Així, per exemple, els votants de Vox i Aliança Catalana donen més importància al fet que la immigració s'adapti a la cultura d'acollida. En canvi, els votants d'ERC, Junts i la CUP tenen una visió més cívica, és a dir, generalment creuen que la cultura d'acollida és important, sense que la procedència ho sigui tant.
La importància que es dona a l'aspecte cultural i la que es dona a l'aspecte econòmic estan altament correlacionades, però hi ha matisos importants. Primer, hi ha una valoració més positiva de l'impacte econòmic de la immigració, sobretot entre l'electorat més indecís (amb un pes relatiu important a Junts i al PSC). Segon, malgrat que els valors mitjans siguin elevats, hi ha vora una tercera part de l'electorat que dona més importància a la cultura o a l'economia. Per exemple, un 35% dels votants dels comuns creuen que la immigració no necessàriament enriqueix econòmicament el país, però, en canvi, la seva visió de l'impacte cultural és més positiva. Al revés succeeix entre els votants de Junts i, en grau més baix, entre els del PSC: mentre la seva aportació cultural es percep com a més dubtosa, la seva aportació econòmica es veu valuosa.
Aquesta estructura de preferències deixa camp per córrer a partits com Vox o Aliança Catalana, que poden posar èmfasi en temes culturals o econòmics en funció del moment i generar un dilema a votants d'altres formacions. A més, també poden dirigir la crítica als partits que governen i han governat en un front important: tot i que hi ha certes diferències entre esquerres i dretes, l'opinió que hi ha massa immigració, i que el govern ha perdut el control de qui entra al nostre país, és majoritària en àmplies capes de la població i, de fet, aquest ha sigut el missatge amb què Junts ha volgut presentar el recent acord amb el PSOE.
El gràfic curiós de la setmana
Amics d'amics
Us heu preguntat mai si teniu el mateix nombre d'amics que d'amigues (o viceversa)? La segregació en les xarxes relacionals ha estat sovint un tema d'interès entre científics socials, atès que poden ser un bon reflex de les discriminacions existents per raó de gènere. Mesurar-ho, però, sempre ha estat difícil. Un nou article, elaborat per investigadors de Meta i d'NYU, hi ha intentat posar xifres: la ràtio d'amics i amigues que una persona té a Facebook i Instagram, ponderada per la quantitat i la freqüència de les interaccions. Les dades de Catalunya revelen que, entre els cinc vincles més pròxims, un home té, de mitjana, un 57% de les amigues que té una dona. Quan mirem les 25 amistats més pròximes, la segregació augmenta. L'article també mostra que a Catalunya la segregació per raó de gènere en les amistats és més elevada que en l'entorn europeu.