BarcelonaDimarts a la nit va morir a Madrid als 85 anys Manuel Jiménez de Parga. Passarà a la història com un home polifacètic, que va tenir un paper en la Transició -el 1977 va ser ministre del primer gabinet Suárez sorgit de les urnes- però també en la maduresa de la democràcia, en aquest cas en la seva faceta de president del Tribunal Constitucional. Jiménez de Parga es va iniciar en la docència. De la Facultat de Dret a Madrid va passar l’any 1957 a la Universitat de Barcelona. Allà va ser degà de dret i rector entre el 1976 i el 1977. Durant els anys a Catalunya va entrar en contacte amb l’antifranquisme i va defensar activistes davant del Tribunal d’Ordre Públic. De fet, estava entre els vigilats per la policia del règim, que el definia com a “monàrquic i democratacristià”, unes etiquetes que agradaven a Adolfo Suárez. L’any 1977 la Unió de Centre Democràtic, un partit fet des del govern, necessitava figures de l’antifranquisme i van recórrer a ell. Va ser escollit diputat per Barcelona i tot i que amb prou feines el coneixia Suárez li va oferir el ministeri d’Educació. Ell va preferir el de Treball però s’hi va estar pocs mesos. Va recuperar la docència i el Consell d’Estat tot i que va ajudar Suárez al CDS. De Parga va tornar a primera fila el 1995 quan el govern del PSOE el va nomenar magistrat del TC, que va presidir entre el 2001 i el 2004.
Les discrepàncies que havia mostrat amb el model d’estat (entenia que s’havia anat massa lluny en la descentralització) es van fer evidents i algunes declaracions seves van portar cua. El 2003 va criticar les aspiracions d’autogovern catalanes -que passaven per un nou Estatut- afirmant que els andalusos (ell era de Granada) no demanaven tant i eren més històrics, “perquè l’any 1000 Granada tenia fonts d’olors i colors diversos i a algunes comunitats ni tan sols es rentaven”. Li van ploure crítiques però mai va perdre l’afabilitat. A l’Ametlla del Vallès el van desposseir del títol de fill predilecte i la Generalitat es va querellar contra ell. El seu distanciament del catalanisme (ell en deia ferma defensa de l’Estat) va anar a més. Als seus articles a l’Abc i El Mundo els últims anys, que signava com a Secondat, evidenciaven el desencís amb el model autonòmic i la justícia.