Pedro Sánchez, de Fuenlabrada a la Casa Blanca
MadridSempre s'ha dit que tot polític resulta més valorat a l'estranger que al seu propi país. Algú va explicar amb ironia que això és així perquè a fora no han d'aguantar-lo cada dia. Sigui com sigui, el fet és que el lideratge i la popularitat del president del govern, Pedro Sánchez, va en augment a l'escena internacional, mentre dins de casa les enquestes no acaben de deixar clares quines són les seves expectatives electorals. Els especialistes en sondejos preelectorals van de corcoll per esbrinar el futur dels socialistes en general i de Sánchez en particular, i no es posen d'acord. Deu ser per això que el president del govern ha decidit dedicar-se últimament a l'àmbit internacional i utilitzar l'avió oficial com qui agafa un taxi.
La millor notícia que ha rebut en els últims dies en aquest terreny és que el pròxim 12 de maig, dia que comença la campanya de les autonòmiques i municipals del 28 del mateix mes, serà rebut pel president nord-americà, Joe Biden, a la Casa Blanca. Un èxit de la Moncloa, sens dubte, i del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, en particular. Es tracta d'una cita gens improvisada, fruit d'un treball intens per obtenir reconeixement, que ha utilitzat per a aquest objectiu totes les palanques que el govern ha anat trobant en el seu camí en els últims anys. Les iniciatives d'Espanya sobre Ucraïna i el Marroc, per exemple, formen part d'aquesta estratègia, i de les opcions que Sánchez ha sabut aprofitar –com la cimera de l'OTAN a Madrid l'any passat– per anar guanyant-se la confiança de l'administració nord-americana.
Queden ja molt lluny unes imatges que a Sánchez se li van clavar com un ganivet a l'esquena. Es tracta d'aquella seqüència, més aviat còmica, en què el president del govern es va fer el trobadís amb Biden en un passadís de la seu de l'OTAN a Brussel·les, el juny del 2021. Aquest passeig d'uns cinquanta segons, durant el qual el president nord-americà no va ni girar la cara cap al seu col·lega espanyol, formen part de l'arxiu de despropòsits de la Moncloa. I no tant perquè Biden ni es molestés en mirar el dirigent que l'abordava per xiuxiuejar no se sap ben bé què a l'orella presidencial dels Estats Units, sinó per les conseqüències que l'episodi va tenir. Poc després, Sánchez va fer canvis importants al seu entorn, que no van ser només al davant de la cartera d'Exteriors.
En efecte, José Manuel Albares va entrar al govern el juliol del 2021, tot just un mes després de l'escena de Sánchez perseguint Biden pel citat passadís. I aquest canvi, unit lògicament al desig del president espanyol d'obtenir un tracte de primer nivell amb l'administració nord-americana, han condicionat moltes decisions posteriors. En primer lloc, sobre el Marroc i el futur del Sàhara, si és que alguna vegada n'ha tingut algun de la mà de les Nacions Unides. Va ser el gener del 2022 quan Albares es va plantar a Washington per trobar-se amb el secretari d'Estat nord-americà, Antony Blinken. Allò va ser molt més que una primera aproximació.
El ministre d'Exteriors va tornar a Madrid amb una cartera plena de missatges i proposicions per al president del govern. El Marroc i el Sàhara eren de les més importants. Sánchez no ha explicat mai amb un mínim detall per què la posició del govern sobre l'antiga província espanyola va canviar llavors de manera tan radical. Però és molt evident. Ho hem comprovat en el debat d'aquesta setmana al Congrés, on el que va fer el líder socialista va ser desafiar l'oposició que li proporcionés un pla alternatiu al de les bones relacions amb Rabat. Sánchez no vol que el seu ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, hagi de tornar a afrontar un altre assalt a les tanques de Ceuta o Melilla. Va ser l'any passat quan almenys 23 immigrants van morir en l'intent d'arribar a territori europeu per aquest últim punt, un fet que va deixar unes imatges cruels, molt impactants. I el maig del 2021 a Ceuta el govern havia hagut de fer ús de forces de l'exèrcit per tornar al Marroc centenars d'immigrants que havien aconseguit passar la frontera.
Aquests són alguns dels antecedents de les complexes relacions amb el Marroc. Però cal veure també l'evolució de la posició d'altres països sobre el Sàhara. L'agost del 2022 el govern alemany va manifestar el seu suport al pla marroquí d'una suposada autonomia per aquest territori, una idea també ben vista pels americans. Doncs dit i fet. Sánchez ha obert una nova etapa amb Rabat –al preu d'una crisi amb Algèria–, i el que li toca és prendre til·la quan algú de Podem o la seva vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, diu que quan parlem del Marroc estem parlant d'una dictadura.
L'illot de Perejil
"Vull treure Espanya del racó de la història", deia José María Aznar per justificar el seu suport a George Bush i la guerra d'Iraq. Sánchez ha optat per un altre camí. Per acabar d'explicar els seus motius es pot recordar què deia l'antic secretari d'Estat nord-americà, el general Collin Powell, sobre el conflicte de l'illa de Perejil, quan va ser “envaïda” pel Marroc. Es referia a la tensió que es va provocar, amb trucades reiterades d'Ana Palacio, la ministra d'Exteriors d'Aznar, sobre “this stupid island”. L'escriptor Lorenzo Silva ha recreat l'aventura per “reconquerir” l'illa en el seu relat Vent de llevant, on recorda com va iniciar la seva intervenció l'antic ministre de Defensa del PP Federico Trillo, quan va anar a les Corts per explicar l'actuació de l'exèrcit sobre el terreny. La descripció de Silva acaba dient que el mèrit de l'operació va ser treure d'aquell illot els “sis infeliços” marroquins amb què es van trobar les forces espanyoles.
S'entén que Sánchez no tingui interès en repetir experiències similars. Acaba d'anar a la Xina. En parlarà amb Biden. I d'Ucraïna i del nou ordre mundial. Però el problema el té aquí, a Espanya. El PP no afluixa. Algunes enquestes diuen que el PSOE té perdudes les generals. D'altres ho neguen. Sánchez ha optat per la llei i els plans sobre habitatge per remuntar. Aquest diumenge té un acte a Fuenlabrada (Madrid), per picar pedra preelectoral. Quina llàstima –pensarà– que per fer-me entendre i estimar he d'anar a la Casa Blanca: allà sí que m'entenen.