Toni Aira: "Pedro Sánchez se'n surt molt bé buscant antagonistes"

BarcelonaHabitualment, periodistes i politòlegs comparen les estratègies actuals de comunicació dels polítics amb les de fa unes quantes dècades, però en pocs casos es comparen amb referents de fa més de 5.000 anys. És el que fa el periodista Toni Aira al seu nou llibre, Mitólogos. El arte de seducir a las masas, fruit de la "fusió de dues passions": la Grècia clàssica i la comunicació política. En tots dos contextos hi ha hagut "enganys", diu Aira, però adverteix que malgrat que ara "ens creiem més informats", en realitat "som més manipulables que mai".

A què es refereix amb la paraula mitòleg?

— Als constructors de mites. Els mites no neixen del no-res. Si tu vols ser creient i creure que Zeus, Apol·lo i Venus existien, hi tens tot el dret, però tot apunta que és una construcció humana. Per tant, aquells que ja en l’antiguitat construïen històries que enganxaven i manipulaven la gent, a dia d’avui són els assessors de comunicació i estratègia.

Sánchez amb Odisseu, Von der Leyen amb Penèlope o Maduro amb Hèrcules. Què uneix aquests líders amb la mitologia?

— Tots els líders del llibre són líders que han triomfat. Al final ells no deixen de ser un retrat del seu temps, igual que els mites, que van néixer per retratar la condició humana del seu temps i del seu món. Els mites que ens impacten o que queden per a la posteritat són aquells amb què ens identifiquem més i que ens retraten millor, sobretot visualment, i per com ens interpel·la la història que expliquen, i els lideratges polítics avui dia generen la identificació amb les masses sobretot d'aquestes dues formes, amb imatges i amb emocions.

Com influeix la cultura basada en la imatge i l'exaltació del jo en la política actual?

— Vivim tan enganxats al canvi permanent, a la cultura de l'scroll, que això ens porta a poder concentrar cada cop menys la nostra atenció en una sola cosa. Llavors, els que aspiren a captar uns instants d’aquesta atenció per dir-nos que els has de votar, cada vegada han d’elevar més la nota i fer coses més impactants que et sotraguin. D’aquí sorgeixen el pim-pam-pum polític i els personatges disruptius i grotescos que busquen treure'ns de la nostra distracció permanent i aconseguir que en un moment donat ens fixem en ells. Per això al llibre parlo de la celibrificació, perquè aquests personatges són com celebrities que, per sobre de tot, et donen joc. Ara bé, no és el mateix triar un personatge de Gran hermano o d’Eufòria perquè dona joc que triar un Trump o una Meloni.

Sobre aquest ús de les emocions i de la psicologia, posa l’exemple de la gira de Sánchez per Espanya amb el seu Peugeot l’any 2016, quan va dimitir com a secretari general del PSOE. Ho compara amb la reconquesta d’Odisseu. Per què?

— Sánchez va fer un recorregut en cotxe per Espanya cercant, deia, les preocupacions de la gent, cosa que em recorda molt l’aventura d’Odisseu quan torna a Ítaca. Aquella idea de dir: “D’acord, m’han destronat, hi ha uns usurpadors que estan intentant treure’m d’aquí, i jo amb humilitat apel·laré a la base i així em podré anar guanyant la gent”. És un líder que se'n surt molt bé buscant antagonistes. Ho va fer llavors, contraposant-se a Susana Díaz, que tenia el suport de Felipe González o d'Alfredo Pérez Rubalcaba; després va trobar l’antagonisme en la corrupció del PP i es va carregar Mariano Rajoy; i, més endavant, va donar aire a Ayuso en contraposició amb el que va fer amb Casado, perquè necessitava un dolent clarament oposat a ell, i el líder estatal del PP no li permetia fer tan evident la contraposició com la líder madrilenya. Sap reinventar l’enemic perfecte davant el qual ell és el gran heroi.

Pot arribar un punt en què apel·lar als sentiments i la imatge –ja no només en el cas de Sánchez, sinó en la política en general– arribi al seu límit?

— Jo crec que estem a prop d’arribar a aquest límit de la política espectacle. Veig difícil caure més baix sense conseqüències, que les està tenint. En un país com el nostre, a Catalunya o a l’Estat, la darrera conseqüència seria que la gent que ha jugat més hàbilment amb això des d’un populisme més ultra acabi tenint el poder. I això tindrà unes conseqüències que generaran l’efecte rebot, perquè moltes vegades, com deien els budistes, necessitem morir per tornar a néixer.