Preguntes sense resposta a Europa
La Comissió diu que Catalunya hauria de demanar el reingrés en un discurs ple d'interrogants
Brussel·lesS'acostuma a dir que és perillós tenir més respostes que preguntes. Les institucions europees semblen haver-s'ho pres al peu de la lletra i segueixen sense aclarir grans interrogants sobre una Catalunya independent. Fins ara, a Brussel·les la carpeta catalana hi apareixia de manera intermitent i permetia a la Comissió Europea sortir-se'n amb un guió de traç gruixut, agradable a les orelles de Madrid. La concreció del contingut i la data de la consulta, però, ha canviat les coses. A la UE se li comencen a exigir posicionaments detallats, als quals es resisteix, mig per pragmatisme mig per la incertesa que provoca la falta de precedents.
Per què Kosovo sí i Catalunya no?
"Són coses que no es poden comparar", assegurava aquesta setmana una portaveu de la Comissió quan se li demanava per què Durão Barroso estableix un llindar d'exigència diferent a Kosovo i a Catalunya. En el primer cas, la UE ha acceptat negociar un acord d'associació, i ha esquivat el veto dels estats que, com l'espanyol, no el reconeixien. En el segon, en canvi, la Comissió es mostra inflexible, i deixa clar que Espanya podria frenar les negociacions entre Barcelona i Brussel·les.
¿La UE reconeix el dret a l'autodeterminació?
La Unió va amb peus de plom per no esquerdar el seu joc d'equilibris. Per això, no aclareix si Europa està a favor, per principi general, del dret d'autodeterminació dels pobles i es limita a emmarcar la situació catalana en un "afer intern" de l'estat espanyol. El president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, ha anat una mica més enllà i ha demanat a la Moncloa que faci les reformes necessàries per garantir la unitat d'Espanya. La seva reflexió, feta com a polític belga, evidencia la por comunitària a un "efecte contagi" entre nacions sense estat.
¿Hi ha vies per a
l'ampliació interna?
La comissària de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania, Viviane Reding, ja ha avisat que si un estat català vol renegociar l'ingrés a la UE haurà de posar-se a la cua dels que estan esperant, com Ucraïna i Turquia. Escòcia, en canvi, confia en un accés per la via ràpida, ja que -com Catalunya- té bona part dels deures fets. L'hemeroteca demostra que hi ha marge per trobar solucions imaginatives a casos complexos. Per exemple, la Unió va reconèixer la República de Xipre deixant en suspensió el cabal comunitari (drets i obligacions) a la part nord de l'illa, que integra la República Turca de Xipre.
Què passarà amb Espanya?
Europa assegura que no entrarà en detalls fins que Madrid li demani, oficialment, un posicionament jurídic. I això sembla llunyà, ja que Londres, que ha acordat el referèndum amb Escòcia, encara no ho ha fet. La premsa internacional, però, vol saber quin pes tindrien Espanya i el Regne Unit dins les institucions si perdessin territoris que ara són dins les fronteres. La relació de forces entre estats -els vots al Consell, el nombre d'eurodiputats- molt probablement canviaria.
Qui té l'última paraula?
La lectura que les autoritats fan dels tractats és estrictament política, sense oblidar que Europa té interessos econòmics estratègics a Catalunya (què passaria amb infraestructures com el corredor mediterrani?). Sovint, però, evita recordar que l'última paraula la té el Tribunal de Justícia de Luxemburg, amb capacitat per interpretar, per exemple, si els catalans perdran la nacionalitat espanyola que ara els permet ser ciutadans europeus. O el de l'Haia, en cas de declaració unilateral.
Moltes preguntes sense resposta. Enmig de tants silencis, però, és significatiu que la UE tingui coll avall que Catalunya seria un tercer estat respecte a l'estructura europea. ¿Un primer reconeixement de facto a la validesa del procés i a l'acceptació del resultat de la consulta del 9-N?