El rei, el govern i la lluita política
MadridAquest últim ha sigut un Nadal de discursos oficials plens de bones intencions i crides al diàleg, però també de declaracions paral·leles que poc o gens han sintonitzat amb aquesta mena de propòsits. Estem acabant l’any amb la pesada digestió dels resultats de les eleccions autonòmiques a Extremadura, i n'encarem un altre en el qual l'Aragó, Castella i Lleó i Andalusia completaran el quadre. La gran incògnita és si aquest cicle es traduirà en l’inici d'una nova etapa política i si realment el PP i Vox en seran els principals protagonistes, o si el que un dia es va qualificar d'aliança progressista serà capaç de resistir.
Aquell pacte estava limitat a la investidura de Pedro Sánchez, i el suposat mur construït al voltant del seu govern s’ha convertit amb el pas del temps en una estructura de defensa amb moltes esquerdes. Però el fet és que no cau. Tot i això, en vista dels resultats dels comicis extremenys, ningú diria que les principals tropes de contenció, les socialistes, estan en condicions d'aguantar molts més embats. Tenen –amb raó– la moral més que tocada, i estan en desacord pel que fa a les estratègies que s'han de seguir. Però la torre principal, la de la Moncloa, al centre de les estructures de poder, es manté, i no té cap desig de rendir-se. La batalla, en definitiva, continua.
De les generals, ara per ara, ni parlar-ne. Al contrari, la vicepresidenta María Jesús Montero ha explicat que té acabat el disseny del projecte de pressupostos de l’Estat per al 2026, havent fet contactes amb diversos partits i amb voluntat de presentar-los al Congrés. El dubte segueix sent si aquesta proposta serà sotmesa a votació, atès que hi ha poques, per no dir nul·les, possibilitats que s’aprovin. Probablement aquesta operació servirà per portar a terme legítimes accions propagandístiques, malgrat que de difícil traducció pràctica. El govern exposarà quins serien els beneficis de la seva iniciativa, il·luminarà un aparador –l’oposició dirà que ha estès una manta– de plans de despesa social, i es preguntarà qui, i amb quines intencions, serà capaç d’impedir la seva aplicació. Un missatge dirigit no exclusivament a la dreta dita moderada i a la constatada com a extrema, sinó també als socis de llarg recorregut i als de circumstàncies, perquè tothom s’hagi de mullar.
El nou finançament
No sé, francament, si aquest tipus d’estratègies serviran de gran cosa. Tindrem debat i soroll, però diria que pocs resultats pràctics. La gent valora i agraeix els plans d'atenció social. Però sobretot quan s’apliquen, més que quan es dissenyen i s’exposen. Tot i això, el govern té preparat un altre ham per al pròxim acte d’aquesta legislatura. Es tracta de la proposta de nou sistema de finançament autonòmic. Hi ha qui pensa que per aquest camí els socialistes es complicaran inútilment la vida, perquè la vicepresidenta Montero és la candidata a la presidència andalusa, un paper incompatible amb el de negociadora eficaç del repartiment de fons entre les comunitats autònomes.
No obstant això, un cop més la política té moments en què s’assembla als exercicis de prestidigitació quan inclouen la pujada a l'escenari d’un espectador. No és difícil imaginar Montero traient monedes d’or –o de xocolata embolicada en paper daurat– del nas o de darrere de l'orella dels consellers d’Economia del PP, obedients al mandat del seu partit per rebutjar qualsevol oferiment sorgit de les mans del sanchisme.
El pitjor risc, vistes les coses des de Catalunya, és que aquesta representació s'enverini una vegada més. Em refereixo a la possibilitat que la discussió es desenvolupi novament al voltant d’eventuals concessions a la demanda catalana d'un sistema singular de finançament. Arribarà el dia que aquesta reivindicació es discutirà seriosament, però no sé si ara hi ha condicions per aconseguir-ho. No dic per obtenir aquesta mena de solució, sinó senzillament per pretendre un debat serè. El president de la Generalitat, Salvador Illa, i ERC, que van pactar objectius en aquest terreny, ho hauran de defensar. No descarto avenços cap a un model i estructura d’Agència Tributària pròpia a Catalunya, sense deixar de preguntar-me fins a quin punt plenament autònoma.
Hi ha qüestions en les quals la possible decisió de fer de la necessitat virtut sempre trobarà grans resistències. Molts socialistes, sobretot de les generacions més veteranes, estan convençuts que la desfeta electoral que han sofert a Extremadura no és exclusivament el resultat de les trames i els episodis de corrupció que han recorregut i colonitzat el partit, sinó d’una pèrdua de confiança i d’un extens malestar social. Aquest emprenyament tindria a veure amb causes molt diverses, entre les quals les relacions amb els partits independentistes, malgrat que aquests puguin pensar que aquesta legislatura han obtingut ben poc. Només cal haver escoltat històricament l'expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, molt present a la campanya autonòmica, per constatar que la política en aquella comunitat ha tingut sempre no només un ull posat a Catalunya, sinó certa fixació, de vegades obsessiva.
El discurs de Felip VI
Amb aquests antecedents arribem a la següent estació, la del 2026. I en aquest punt crec d’interès prendre nota d'alguns passatges del discurs pronunciat per Felip VI la vigília de Nadal. El rei va mencionar un altre cop la Transició per dir que va ser sobretot “un exercici col·lectiu de responsabilitat”, com expressió d'una “voluntat compartida de construir un futur de llibertats basat en el diàleg”. Per afegir que “aquell coratge –el d’avançar sense garanties però units– és una de les lliçons més valuoses” d'aquella experiència.
En els pròxims anys –i no només el 2026– aquesta mena de propòsits i estratègies seran importants per a Catalunya. El papa Lleó XIV va transmetre missatges similars a escala global l’endemà i va enviar una salutació especial als cristians que viuen a l'Orient Mitjà, conscient del seu “sentiment d'impotència davant de les dinàmiques de poder que els superen”. Poc després Trump anunciava un atac militar a objectius del grup terrorista Estat Islàmic a Nigèria, pels seus continus assassinats de “cristians innocents”. Em quedo amb el missatge del Papa quan va reivindicar, aquest cop referint-se a Ucraïna, “el valor per dialogar de manera sincera, directa i respectuosa”.