Sánchez domina les crisis d'emergència
MadridA les habilitats que el govern de Pedro Sánchez té per prendre mesures econòmiques i polítiques sense el concurs del Parlament en casos d'emergència s’ha afegit ara per necessitat la de salvar in extremis, amb similar agilitat, els episodis de dissidència interna. L’últim consell de ministres ha sigut dels que més es recordaran d’aquesta legislatura, per la curiosa situació que va provocar la negociació prèvia entre la majoria socialista de l’executiu i la minoria de Sumar. La formació de la vicepresidenta Yolanda Díaz necessitava incloure propostes pròpies al paquet de mesures d’ajut als sectors més afectats per les conseqüències de la guerra de l’Iran. Des d’una perspectiva ideològica és lògic que Sumar insistís a deixar instal·lat el segell de la seva influència en la confecció d’unes decisions d'aquest tipus. Però no té gaire sentit convertir el pròleg d'un consell de ministres en un episodi que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va qualificar de "salseig", ja sigui com a ball o com a substància picant de determinats plats. La solució salomònica que es va trobar —aprovant dos decrets en lloc d’un sol— va servir per desbloquejar una situació que era més aparatosa que greu.
Sumar volia un decret de congelació dels lloguers, i el va obtenir. Però probablement aquí es quedarà la cosa, en una manifestació de voluntat, amb pocs o cap efecte pràctic. El motiu és que el govern no té majoria parlamentària per aconseguir que una mesura d'aquest tipus pugui ser ratificada pel Congrés. Per tant, la direcció de Sumar podrà anar repetint durant els pròxims mesos que els seus ministres ho van intentar, però que no van poder més que forçar l’aprovació d'un decret propi, separat de l’ampli text relatiu a les ajudes a sectors concrets del sistema productiu, proposat pels socialistes. No dic que Sumar s’excedís en les seves pretensions, però sí que el model de negociació seguit fa més soroll que profit. El fet és que tothom va ser conscient d’aquesta circumstància i que per això es van aprovar dos decrets.
Del que es tractava, en el fons, és que Sumar es conformés a fer un paper més aviat testimonial, mentre la majoria socialista del govern aconseguia impulsar el paquet que té pràcticament assegurada l’aprovació al Congrés. Ara bé, aquesta circumstància dona lloc a un altre tipus de constatació, ja que permet comprovar que el govern se sosté a base d'una fórmula de coalició imperfecta —capaç de posar temporalment en risc les ajudes a sectors crítics davant de l'augment dels preus de l'energia—, mentre al Congrés actua un altre tipus de majoria, una mena de porta giratòria d’entrada i sortida lliure. Aquesta novetat de la física i el mobiliari parlamentari és la que ha aportat el front heterogeni que componen el PP, Vox i Junts, fórmula que per tractar de construir no és imaginable, però que per aixecar obstacles a l’esquerra i les seves mesures de política social anticrisi ja s’ha vist que funciona. Que lluny queden els temps en què un govern era el reflex d'una majoria parlamentària clara, en la qual podia emparar-se per anar aprovant com a mínim la presa en consideració dels seus projectes.
L'expresident del govern Leopoldo Calvo-Sotelo acostumava a ironitzar sobre el PSOE dient que constituïa un "rodet vacil·lant", pels seus canvis d'opinió i estratègia, sobretot amb relació a la permanència o no a l’OTAN. I ho deia en els temps en què els socialistes van arribar a tenir 202 diputats, una majoria brutalment absoluta dels 350 que componen la cambra baixa. Ara, al Congrés, tenim tota mena de rodets vacil·lants, i alguns dies, com acabem de veure, el mateix fenomen es reprodueix en el si del govern de coalició. El suposat final del bipartidisme ha aportat aquest tipus de fenòmens, i exigeix a tothom més agilitat mental per comprendre les mesures que es prenen i a la vegada com es vesteix i com es ven el que es discuteix —i amb sort s’aprova— al consell de ministres.
Un mestre de la prestidigitació política
Ara bé, un cop descrites les dificultats cal admetre que Pedro Sánchez és un mestre de la prestidigitació política. Si Yolanda Díaz necessita un decret sobre lloguers, l'hi concedeixo, encara que sigui en forma de paper humit, si no mullat. El més important per a les dues branques del govern de coalició és que el tronc comú no es trenqui. Potser haurà de passar en algun moment abans de les pròximes eleccions generals, però ara no, de cap manera. El més important per a Sánchez era actuar de pressa i aconseguir que les mesures que a ell li importen puguin passar el filtre del Congrés. I per això no es podien córrer riscos. Un sol decret hauria caigut, com va passar amb el que incloïa l'augment de les pensions barrejat amb altres matèries que no hi tenien res a veure. Va fer falta recompondre el text de la proposta i evitar mixtures indigestes per obtenir el vot del PP, entre d’altres.
Això ens porta al paper del PP en el context de l'evolució de la guerra de l'Iran i la seva extensió a altres països d'Orient Mitjà. Sánchez torna a aparèixer aquí com a beneficiari de la seva afició a prendre riscos. Els primers dies de la seva revolta contra Trump semblava que potser s’havia precipitat, amb perill de quedar se sol, o poc acompanyat. L'evolució dels esdeveniments ha suposat que Europa hagi anat prenent com a mínim clares distàncies respecte a Washington i Tel-Aviv, no només per reivindicar la legalitat internacional, sinó sobretot un cop constatades les turbulències econòmiques que ja s'estan posant de manifest.
En aquesta situació és lògic que el govern intenti atraure els vots de l’oposició, i que a la dreta li costi reiterar el valor de la resposta negativa com a principi irrenunciable. Dit d'una altra manera, el PP ho tindria ben difícil per no donar suport al primer decret aprovat pel govern, el que porta el gruix de les mesures anticrisi per la guerra. El mateix es pot dir pel que fa a Junts. En canvi, el que pugui fer Vox és menys rellevant. Al partit d'Abascal li convé certa prudència, si sap interpretar els recents resultats electorals. Vox ha crescut per quedar a prova, no amb un vot de confiança de lliure disposició. L'ús que l'oposició va fer de la pandèmia, inundant de so de cassoles els millors carrers del barri de Salamanca, no està indicat en aquest cas. De fet, en aquell tampoc.