Sánchez juga la carta de Zapatero 2003
BarcelonaPedro Sánchez sol jugar a l'atac quan veu una oportunitat clara d'avançar. I el xoc diplomàtic amb els Estats Units de Donald Trump representa per a ell una finestra d'oportunitat immillorable per situar el debat en els termes que més li convenen. En el món hi ha dos grans blocs: els militaristes/autoritaris (Trump, Netanyahu, Putin, etc.), i els demòcrates i partidaris de la via diplomàtica (que ell lidera ara mateix, almenys dins de la UE). En un país com Espanya, amb un fons antimilitarista i antiamericà molt important (una herència directa del franquisme), i que els anys 2003 i 2004 es va mobilitzar contra la guerra de l'Iraq en un procés que acabaria amb el desallotjament del PP del poder, és jugar una carta guanyadora.
La referència a la guerra de l'Iraq i al "trio de les Açores" és letal per al PP i un Alberto Núñez Feijóo que fa uns dies celebrava els 30 anys de la victòria electoral de José María Aznar.
I això ens porta a la figura de José Luis Rodríguez Zapatero, que l'any 2003, quan era cap de l'oposició, durant la desfilada militar del 12 d'octubre, es va quedar assegut davant el pas de la bandera nord-americana, un gest que va provocar un profund malestar a Washington. I no només això, sinó que la primera decisió que va prendre un cop va arribar a la Moncloa va ser retirar les tropes espanyoles de l'Iraq. Sánchez està repetint ara un guió que llavors al PSOE li va funcionar molt bé, bàsicament perquè va connectar amb una majoria social, com pot passar ara.
Xoc amb els EUA
I ara, la gran pregunta: per què Sánchez es pot permetre el luxe de plantar cara a un personatge tan perillós com Donald Trump? Doncs aquí cal remarcar que Sánchez també té bones cartes, les que corresponen al que podríem definir com el discret encant d'una potència mitjana com és Espanya, que a més forma part de dos clubs molt importants, la UE i l'OTAN. Formar part de la UE blinda Espanya davant represàlies comercials, i malgrat que hi pot haver dirigents europeus molestos amb Sánchez, no tenen més remei que defensar Espanya, ja que fer el contrari significaria la fi del projecte europeu.
Trump tampoc pot prescindir fàcilment d'Espanya a l'OTAN, en aquest cas per motius de geografia. Si pregunta a qualsevol dels seus generals, li dirà que l'Aliança Atlàntica no es pot permetre el luxe de perdre el control de la península Ibèrica, que és la porta sud del Mediterrani. Els mateixos arguments que en el seu dia van beneficiar Franco beneficien ara Sánchez.
La inversió d'Amazon
Trump podria, això és cert, pressionar les empreses nord-americanes perquè deixin d'invertir a Espanya, però aquí xocaria amb un altre problema: Espanya és un mercat de 50 milions de consumidors en el qual les empreses nord-americanes guanyen molts diners. No és –i perdó per la comparació– Andorra. Aquesta mateixa setmana Amazon ha anunciat en el marc del Mobile World Congress una inversió de 18.000 milions d'euros per construir centres de dades a l'Aragó. És impensable que Jeff Bezos es faci enrere i s'arrisqui a perdre milers de milions només per satisfer una rebequeria de Trump.
En conclusió, podríem dir que l'aparent valentia de Pedro Sánchez no és ingenuïtat, sinó que respon a un càlcul polític de quina és la correlació de forces real entre Espanya i els Estats Units. Només si l'operació Fúria Èpica acabés els pròxims dies en una victòria incontestable dels Estats Units i Israel, la caiguda del règim dels aiatol·làs i una transició democràtica i pacífica a l'Iran, és a dir, que passés el contrari del que va passar a l'Iraq fa vint anys, Sánchez tindria problemes. Però ara mateix aquest escenari és ben poc probable.