Sentiments al voltant del 12 de maig

MadridAquests dies em pregunto amb relativa freqüència què deuen pensar els dirigents polítics que van encapçalar el Procés de la seva experiència personal, si han analitzat moltes vegades en què es van poder equivocar i si ha valgut la pena. Això val tant per als que van passar per la presó com per als que van marxar i han estat anys o encara són lluny dels escenaris que fins als últims mesos del 2017 havien estat els propis de la seva vida. Distanciats ja dels moments de més efervescència de la passió política, i després d'episodis molt més recents, en què deuen haver pogut comprovar fins a quin punt de vegades el curs dels esdeveniments depèn només de l'aritmètica pura i dura –en aquest cas, la parlamentària–, què deuen pensar de la seva trajectòria personal i quin profit n'han tret? I no em refereixo a res material, òbviament.

Estan orgullosos, es respecten més a si mateixos? Es penedeixen d'alguna cosa, creuen que van fer algun mal pas? Què esperen haver obtingut per al poble de Catalunya? Se sentiran per sempre víctimes? Esperen un agraïment permanent d'una part important de la societat catalana pel que van intentar, els votin o no el 12 de maig? Ja voldria tenir una resposta sincera a aquest “qüestionari Proust” sense l'estímul del perfum de les magdalenes per activar sentiments i records. És probable que el que hagin pensat aquests anys sobre la seva experiència hagi tingut variacions segons el moment. No podien sentir-se igual el dia que van marxar de l'Audiència Nacional cap a la presó que el dia que en van sortir. Jo hi era, a la plaça de la Villa de París, a Madrid, la tarda en què es va saber que alguns d'ells, encapçalats per Oriol Junqueras, quedaven detinguts i els portaven cap a centres penitenciaris.

Recordo Marta Rovira, expectant al carrer, esperant notícies, i unes hores després, quan van arribar les interlocutòries judicials, tensa i desencaixada. I també se'm torna a formar de vegades la imatge dels seients –no era pròpiament una banqueta d'acusats- que van ocupar els processats al saló de plens del Suprem durant el llarg judici de la causa de l'1 d'Octubre. Tinc gravada, entre altres, una frase de poques paraules que Junqueras va pronunciar a preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde. “Jo estimo Espanya”, va dir per explicar les intencions dels independentistes. “Es sabut per tothom –va afegir– que som autodeterministes i que volem la independència del nostre país. I abans que independentistes som republicans, abans que republicans som demòcrates i abans que demòcrates –i espero que s'entengui bé– som bones persones”. Al tribunal li interessaven els fets, més que no pas les conviccions, però no el va tallar.

Han passat cinc anys del judici i ara torna a haver-hi una cita electoral del resultat de la qual poden dependre moltes coses, el curs general del país, d'Espanya i de Catalunya. I em crida relativament l'atenció que la principal incògnita d'aquestes eleccions sigui la força que ara mantinguin els independentistes. És a dir, si la força social que van desencadenar els líders del Procés –tan dividits en aquests moments– continua més o menys dreta. Dic que em crida l'atenció perquè els comentaris esperançats que sento amb més freqüència en tota mena d'àmbits a Madrid és que els independentistes no puguin ni plantejar-se governar. És com si es desitgés que, amb amnistia o sense, el principal càstig per als líders del Procés consisteixi en la frustració electoral i la pèrdua de confiança.

Costarà superar aquesta mena de sentiments, que formen un fenomen social. I no em refereixo només a la dreta sociològica, sinó també a la immensa majoria de l'esquerra, sobretot la socialista. I Podem i Sumar parlen de referèndum, però amb la boca molt petita, admetent la doctrina del Constitucional en el sentit que una convocatòria d'aquesta mena, si es fa de debò, hauria de passar primer per una reforma de la Constitució. Vull dir amb tot això que cal preguntar-se on poden haver anat a parar els projectes, o els somnis, ja no dels partits, sinó dels ciutadans que van sortir al carrer l'1 d'octubre del 2017 per anar a votar, intentant superar els obstacles imposats per les forces de l'ordre.

L'etapa del redreçament

Les enquestes ens poden donar algunes pistes, però en realitat l'escenari postelectoral és bastant incert. Els resultats dels sondejos apunten a Junts com a segona força política i col·loquen per darrere ERC, cosa que pot interpretar-se com un càstig per la seva opció pel diàleg amb el govern de Pedro Sánchez. No obstant això, el primer partit seria el PSC, que és el braç dels socialistes a Catalunya. On som, doncs? És veritat allò que una de les característiques més acusades de la societat catalana és que “vol i dol”? Gairebé sis anys i mig després de la cita electoral del desembre del 2017 –en què el partit més votat va ser Ciutadans, desaparegut del tot–, cap a on volem anar? El que pugui dir i fer Carles Puigdemont, per exemple, suposa un projecte de futur? Ho pregunto tenint en compte la seva situació personal, que no crec que es resolgui en pocs mesos. I ho vinculo amb el contrast immens entre el que deien que volien els líders del Procés i el que han aconseguit efectivament.

Particularment, no considero cap èxit per a ningú la mala digestió que la societat espanyola està fent del projecte independentista català. Tampoc crec que s'arribi a plantejar un referèndum d'autodeterminació en els pròxims anys, amb l'actual sistema de partits. La sortida vital de Catalunya continua sent la que va posar en marxa la Constitució, combinant el suport a la governabilitat amb les exigències i la negociació perseverant. El que és important és saber afermar-se individualment i com a societat. La perseverança i la humilitat no són contradictòries amb l'orgull i la fermesa. I s'hauran d'aprofitar els moments i les oportunitats. Pedro Sánchez ha estat –encara ho és– una oportunitat. I Feijóo ho serà també –sobretot si aconsegueix que Vox no el condicioni– en cas que arribi al poder. Per fer-ho, i mantenir-s'hi, haurà de comptar amb Catalunya. Aquests anys han estat dolorosos i s'ha malgastat molt de temps i moltes energies. El 12 de maig hauria de servir per posar en marxa una llarga etapa de redreçament, sense renunciar a res, sinó sabent com treballar per aconseguir-ho.