BARCELONAAfinals de l'any 2004, persones vinculades als partits de l'esquerra catalana fundaven la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC). El projecte, amb el catedràtic Vicenç Navarro com a rector i que evocava les universitats populars de la Segona República, tenia la vocació d'ajudar a dotar de relat comú i coherència política la gestió que, des de feia més d'un any, duien a terme el PSC, ERC i ICV-EUiA al Govern. Des d'aleshores la UPEC ha anat fent, però al Palau de la Generalitat, primer amb Pasqual Maragall i després amb José Montilla, les esquerres, sacsejades pel fracàs del procés estatutari i la crisi, es van instal·lar en un monòleg que no va aconseguir dotar mai de coherència política la seva gestió. Ahir les primeres espases de l'esquerra, que la UPEC reunia per primer cop després de la desfeta electoral del 2010, van demostrar que no han sortit del bucle.
Pere Navarro, del PSC; Joan Herrera, d'ICV; Oriol Junqueras, d'ERC, i Joan Josep Nuet, d'EUiA no somien plegats en un tercer tripartit. Una nova aliança d'esquerres que, també és cert, la demoscòpia és lluny d'avalar. Tots quatre van clausurar la UPEC amb monòlegs. Per primer cop, a la universitat no hi va haver debat entre ponents ni preguntes del públic. 20 minuts de discurs per a cadascun d'ells i punt. Res a veure amb els diàlegs que aquests dies han protagonitzat Josep Fontana, Muriel Casals, Vicenç Navarro, Borja de Riquer, Joan Manuel Tresserras i Joan Subirats.
Només Herrera i Nuet van remar buscant punts d'entesa i aixecar una alternativa, cosa que també pretenen sectors del PSC, com ara Avancem. Uns sectors als que, per cert, Navarro va esbroncar en declaracions als periodistes abans de l'acte recordant que les resolucions del congrés no van enterrar la via federal. Junqueras va insistir a obrir-los les portes de la seva ERC.
Diagnòstics diferents
Mentre que Junqueras explicava a l'auditori -de més de dues-centes persones, entre ells nombrosos quadres polítics i sindicals- el seu projecte i Navarro parlava d'una manera genèrica de l'"alternativa vigent", els dirigents d'ICV i EUiA, més còmodes, intentaven anar més enllà. Herrera admetia que els diagnòstics "són diferents" i preguntava si serien capaços de trobar punts d'acord i reflexions compartides per "portar el conflicte del carrer al Parlament". Nuet va apel·lar a Syriza i al "front anticapitalista ampli".
L'un i l'altre van fer-se seu el discurs sobiranista, que Herrera jutjava central després del "moviment de plaques tectòniques" obrat pel procés de l'Estatut, i van abonar el pacte fiscal. Aquest havia estat el guió de Junqueras, sense concessions a la unitat d'acció. ERC basa la seva estratègia a oferir pactes a CiU per aguditzar-ne les contradiccions o accelerar el xoc de trens Catalunya-Espanya. Navarro el vol evitar i, per això, i perquè "la gent ho demana", també ofereix pactes als "adversaris" de CiU. Va reivindicar el contingut social de l'acord d'investidura d'Artur Mas però va denunciar amb contundència els incompliments.
El socialista i Herrera sí que van reivindicar els governs d'esquerres, tot i que amb diferent intensitat. El líder d'ICV va instar a "no renegar-ne" i el socialista va incloure'ls "en una bona feina de trenta anys, també als ajuntaments".
La UPEC també s'acaba
Van ser monòlegs poc interrelacionats. I tot indica que els punts de trobada s'extingeixen. Ho van donar a entendre en els seus discursos el rector de la UPEC, Jordi Serrano, i el líder de CCOO, Joan Carles Gallego. La UPEC ja no té el suport institucional i la seva continuïtat penja d'un fil. Si abans del 31 de setembre no troba finançament es convertirà en un club d'opinió. I l'esquerra catalana, per fer pinya, ser alternativa i tenir relat necessita alguna cosa més que tertúlies i voluntarisme.