Twitter i política, una relació d’amor i odi en 140 caràcters

Barcelona“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Aquesta frase històrica, pronunciada pel president Tarradellas l’octubre del 1977, avui dia cabria en un tuit de 140 caràcters. I encara sobraria espai. Fa gairebé 40 anys ningú es podia imaginar que una plataforma com Twitter revolucionaria la política, però avui dia la xarxa social de l’ocellet blau s’ha convertit en un nou ring on els representants polítics es disputen l’hegemonia. Amb l’afegit que, a més, també els ciutadans tenen l’opció de pujar al quadrilàter i interpel·lar directament els seus representats públics. Un fenomen que ha condicionat el dia a dia dels polítics, que han hagut de familiaritzar-se amb els peatges de la immediatesa, la penalització de les relliscades i la convivència amb els trols.

Gabriel Rufián és un dels màxims exponents de la influència d’aquesta xarxa social: primer, perquè abans de fer el salt a la tribuna del Congrés ja n’era un usuari destacat i vivia des de l’altra banda la relació amb la política -“La primera vegada que David Fernàndez em va contestar un tuit, vaig estar molt content, perquè l’admiro”, confessa-; segon, perquè ha incorporat al seu discurs públic una forma de parlar que beu del registre de Twitter. Segons diu, els 140 caràcters que imposa la xarxa com a límit màxim per a cada tuit li van com anell al dit per difondre el seu missatge polític. El republicà -que té la capacitat de síntesi com un dels trets distintius del seu discurs públic-és dels que defensen que “en 140 caràcters es poden explicar més coses que en discursos de més de mitja hora”. Rufián se sent “molt còmode” en aquesta “gran eina i caixa de ressonància potent” que és Twitter, diu.

Tanmateix, el consultor en comunicació política Pau Canaleta alerta dels riscos que suposa per a un polític com Rufián haver nascut pràcticament a Twitter. Segons apunta Canaleta, aquesta capacitat de síntesi que s’exhibeix a les xarxes socials “dificulta desenvolupar-se en altres espais”. Un fenomen que, explica, també passa a la inversa, amb polítics que han arribat tard a les noves xarxes socials i als quals “els costa molt sintetitzar a l’hora de difondre el seu missatge”.

També analitza els pros i els contres de Twitter com a nova àgora pública el consultor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, que situa la immediatesa com un dels trets fonamentals per definir aquesta xarxa. “El fet d’interpel·lar i respondre ràpidament és un actiu en política”, apunta, però tot seguit afegeix que la limitació d’espais a l’hora de difondre el missatge polític i aquesta interpel·lació directa dels ciutadans als representants polítics, sovint, acaba convertint-se en un maldecap. La velocitat en la reacció i la resposta moltes vegades pot ser contraproduent, ja que pot portar a donar “opinions poc contrastades amb la realitat i un efecte viral a partir d’enganys o contrainformació”, explica Antoni Gutiérrez-Rubí.

L’efecte bumerang

En pot donar testimoni un altre usuari actiu de Twitter com és el diputat d’En Comú Podem al Congrés Joan Mena, que recorda que en els orígens de l’aplicació la considerava una eina “fresca que permetia una interacció directa amb la ciutadania” i també una manera més de “prendre contacte” amb les seves preocupacions. Tanmateix, Mena va viure el 10 d’agost en primera persona els riscos d’aquest excés de velocitat.

Aquell dia la periodista Pilar Rahola publicava una fotografia a la casa que té a Cadaqués, on se la veia acompanyada de personalitats com el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i l’expresident del Futbol Club Barcelona Joan Laporta. La publicació va generar un gran rebombori a Twitter, amb moltes piulades que criticaven la imatge i el fet de publicar-la a les xarxes. Una del mateix Mena: “El dia que Rahola celebri les seves raves a Badia del Vallès, llavors hauran entès com és el nostre país...”, una piulada que el mòbil de Mena revelava que s’havia fet des de Croàcia, on estava de vacances.

L’origen de la piulada de Mena va generar una allau de crítiques a la xarxa que l’acusaven d’incoherent. El diputat dels comuns va aclarir dues hores més tard la seva primera piulada explicant que la seva crítica anava per “l’elitisme excloent” i no pas pel lloc on s’havia fet la fotografia, Cadaqués. Admetia, però, que cal fer “autocrítica i corregir el que sigui malinterpretat”. Massa tard, però, per evitar l’efecte bumerang d’una piulada mal calculada.

Aquest és un dels riscos de la xarxa social. Publicar informació que pugui ser malinterpretada i que provoqui una onada de tuits que se’t girin en contra. Una variable que, segons Gutiérrez-Rubí, pot generar “inestabilitat en el debat polític”, però que al cap i a la fi és la “capacitat de fiscalització” i d’esmenar els errors dels representants públics. “Els polítics han d’entendre que els errors tenen costos si no ets prou precís”, defensa. Canaleta hi afegeix que “Twitter també acaba amplificant els errors, sense que al final acabin tenint una gran incidència en l’electorat”.

La gestió dels trols

Molts cops les crítiques que reben els polítics d’usuaris de Twitter són en forma de missatges sarcàstics, ofensius, insults o difamacions. Són els anomenats trols, és a dir, perfils -de vegades anònims- que envien missatges que pretenen incendiar la xarxa, però també “són persones no anònimes que diuen a Twitter el que no s’atrevirien a dir a la cara” i que acaben atacant els posicionaments ideològics però també aspectes més personals de la vida privada de qualsevol representant polític, assegura Canaleta. De totes maneres, Gutiérrez-Rubí manté que els trolstenen un “efecte petit i poc rellevant” perquè es detecten de seguida.

“Jo sóc un cas especial, perquè contesto els trols, els trolejo”, explica Rufián. I en aquest sentit coincideix amb Mena, que també aposta per respondre, ja que si no s’acaba adoptant una “posició de complicitat amb els assetjadors cibernètics”. Rufián diu que li agrada “posar un mirall davant d’aquesta gent perquè si no queden impunes”. La diputada del PP al Parlament Andrea Levy -una de les dirigents populars que més interactuen a les xarxes, que fa poc va riure’s d’ella mateixa per una relliscada sobre els Jocs Olímpics- explica que “no perd el temps en discussions innecessàries” per no donar-los “més importància de la que tenen”.

En un principi, Twitter va ser utilitzat com una plataforma “d’interacció amb altres usuaris” i s’hi podien tenir “debats curts i simples, però interessants”, explica la coordinadora general d’ICV, Marta Ribas. Tot i això, per a Ribas -que fa una setmana va denunciar públicament l’allau d’insults que estava rebent- lamenta que “s’ha acabat pervertint el seu ús”. L’ecosocialista assegura que Twitter “magnifica qualsevol error que es pugui fer a la xarxa”, cosa que serveix, diu, per “menystenir i aixafar una organització o una persona”. També Rufián assegura que “no hi ha cap dia que no tinguis un debat amb algú de Ciutadans i que no topis amb trols”.

Confondre Twitter i la realitat

¿I tota aquesta situació ha canviat el discurs polític a la xarxa? Ribas assegura que sí, que s’ha convertit en un fre a l’hora de fer tuits i obliga a anar amb peus de plom perquè “saps que la principal resposta que rebràs no serà un diàleg constructiu”. En canvi, Rufián diu que “forma part de la normalitat”. Tot i que Gutiérrez-Rubí assegura que en política la “immediatesa és un actiu”, alguns implicats no pensen el mateix. Ribas diu que quan “necessites posar context” als missatges polítics “no pots fer servir Twitter”. S’expressa en la mateixa línia Levy, que assegura que és un “error utilitzar Twitter per articular discursos polítics”.

Un altre debat que ha obert l’auge de Twitter és si suposa una mostra representativa de la societat. “No es pot confondre Twitter amb la realitat”, afirma Canaleta, que considera que la influència de la xarxa i dels seus errors i picabaralles és relativa i “no s’acaba traduint electoralment”. Com a exemple, el consultor apunta que en la pugna dels últims mesos entre ERC i els comuns, de moment, qui n’està sortint més beneficiat a la xarxa és l’independentisme perquè està “més mobilitzat i estructurat”. En canvi, en les últimes eleccions espanyoles En Comú Podem va tornar a ser la primera força a Catalunya. Twitter té incidència real, però encara queda lluny de ser la realitat.