Christian Bobin, l’escriptor d’aire

BarcelonaSembla com si les coses només esdevinguessin coses quan les anomenem. Posar noms, sovint, implica enterrar el que és anomenat, malgrat la creença contrària d’anomenar el que neix o que veiem per primera vegada. Escriptor, Literatura, Alzheimer, Càncer, Déu, Vida... Quan la paraula passa a ser nom deixem de comunicar-nos per entrar en el decaient món de les etiquetes. Un nom, ens diem, defineix, tanca. En definitiva, deixa de moure’s, perd vida. Christian Bobin (França, 1951) és el mestre de treure noms i tornar a les paraules la seva funció essencial: voleiar lliures. Res tan simple. Com tot, la senzillesa s’amaga en aparences que veiem complexes; quan senzill passa a ser nom i no paraula, definició limitada i no vehicle. En el nom-etiqueta Literatura potser la senzillesa no està ben vista, s’associa a frivolitat, poca traça, poc ofici. Tampoc es premien propòsits que acompanyen la senzillesa, com la bondat... Quin argument pot vendre si esventem que busca la bondat amb senzillesa? I si, a més, hi sumem altres estigmes com infància o santedat? Costarà no veure-hi un estil amanerat, cursi i relegat al nivell més baix de la bona literatura i l’alta cultura.

Bobin, a més, no ho posa fàcil perquè d’això de les coses altes, i del mateix nom Alt, en defuig... La baixesa de la quotidianitat, de la claror quan irromp a la cambra, d’una flor o d’un somriure van per baix. Tan baix que també volen alt, d’una alçada que no té res a veure, esclar, amb el nom que l’encimbella, sinó amb la paraula que ens atansa.

Llegir Christian Bobin, per tant, ens alça en la humilitat i ens asserena parlant-nos de les grans pors: mort, malaltia, passió. Tot allò que és relació, relació humana essencial, queda tenyit per la mirada d’aquest escriptor. En fer-ho ens colpeix sense anestesiar-nos. En sortim agraïts, amb menys càrrega i menys dolor (sense caure en les etiquetes que tot ho distorsionen, direm que és una bona teràpia). A França té milers de lectors. “El més gran escriptor de la seva generació, que també és la meva. El més dotat, el més original, el més lliure (al marge de les modes i de tot), un d’aquests rars escriptors que ens ajuden a viure”, com afirma André Comte-Sponville.

Un autor poc traduït

Malgrat tants elogis i la seva prolífica carrera -amb més d’una cinquantena de títols-, ha estat poc traduït en català i castellà. Josep M. Espinàs va fer-ho a finals dels anys noranta amb Geai, la noia del somriure (publicat per La Campana) i gairebé una dècada després el poeta i editor Antoni Clapés es va endinsar en La presència pura (a la desapareguda editorial El Salobre), un impressionant llibret sobre la desmitificant mirada de Bobin a l’Alzheimer del seu pare.

En castellà només perviuen dos títols -com sempre, magnífics- a la madrilenya Árdora i un a l’aragonesa Sibirana. Si llegim en francès, Gallimard publica en edició de butxaca pràcticament tots els seus llibres, en edicions barates i fins i tot fàcils de trobar a les llibreries especialitzades de casa nostra. I de cada lectura en llegim el mateix i diferent alhora, aquest fil imperceptible que “ens ajuda a viure”, com diu Comte-Sponville, sigui quina sigui l’etapa del nostre paisatge interior. Bobin, que és un gran lector -lector subtil, no només de llibres, també de tot el que l’envolta-, sap mostrar-se en la nuesa. Nuesa que té poc a veure amb l’ostentació, nuesa d’ànima (i fixem-nos que Espiritualitat esdevé de sobte aquell nom que soscava, en lloc de paraula que respira). Però la lleugeresa que sap recollir i oferir Bobin no imposa, ja que la seva espiritualitat va a les palpentes, lentament, amb confiança, però sense fer proselitisme d’aquesta confiança. Agraït, malgrat els cops i el dolor. O, per ser coherents amb ell, agraït també dels cops i del dolor. Com sempre, aquest agraïment no es deixa engabiar en la docilitat ni la submissió, no s’amaga en dogmes ni opinions. L’agraïment entès com a obertura, acceptació -dolorosa acceptació- del que se’ns dóna i del que se’ns pren.

Un tast, per continuar

La seva lletra lligada no lliga res. I, com a degustació final, aquest fragment extret d’un dels seus relats compilats a Un simple vestido de fiesta (Árdora, 2011): “En sortir d’un gran llibre coneixes sempre aquell lleu malestar, aquell moment d’incomoditat. Com si es pogués llegir dins teu. Com si el llibre estimat et concedís un rostre pur, indecent: no anem pel carrer amb un rostre tan despullat, amb el rostre descarnat de joia. S’ha d’esperar una mica. S’ha d’esperar que la pols de les paraules s’escampi durant el dia. De les teves lectures no retens res, tot just una frase. Ets com un nen a qui, quan se li ensenya un castell, només veu un detall, unes herbes entre dues pedres, com si el castell tingués el seu veritable poder en el tremolor d’unes herbes. Els llibres estimats es barregen amb el pa que menges. Tenen el mateix destí que els rostres amb prou feines mirats, que els dies nets de tardor i que qualsevol bellesa de la vida: ignoren la porta de la consciència, llisquen a través teu per la finestra del somni i es colen fins a una habitació on no vas mai, la més profunda, la més retirada. Hores i hores de lectura per aquest lleuger tint de l’ànima, per aquesta ínfima variació de l’invisible que hi ha dins teu, en la teva veu, en els teus ulls, en la teva manera de dir i fer. Per a què serveix llegir? Per a res o gairebé res. És com estimar, com jugar. És com resar. Els llibres són rosaris de tinta negra, cada gra rodant entre els dits, paraula rere paraula. I què és exactament resar? Guardar silenci. És allunyar-se de si mateix en el silenci. Potser impossible. Potser no sabem resar com cal: sempre massa soroll als llavis, massa coses al cor. A les esglésies ningú resa excepte els ciris. Ells perden tota la seva sang. Consumeixen tot el seu ble. No es queden res per a ells, donen tot el que són i aquest do passa a ser llum. La imatge més bella de l’oració, la imatge més clara de la lectura, sí, seria aquesta: el lent desgast d’un ciri en una església freda”.