TINC TRENTA anys menys que els meus pares, i he pogut votar gairebé les mateixes vegades que ells. En això penso quan fico la papereta a l’urna, com faré avui. I hi penso sobretot quan algú resta importància al vot, que no és suficient, esclar, però és essencial. Els meus pares no van poder estudiar, i gràcies al seu sacrifici jo tinc una carrera, en això penso quan dono classes a la universitat. I quan algú treu importància a estudiar i diu que avui dia ja no serveix, m’indigno i penso que qui diu això hauria d’estudiar més. Els meus pares van viure una guerra i postguerra, i jo no. En això penso quan es minimitza la importància de la construcció europea. Els meus fills no saben què és canviar de moneda per viatjar per Europa, i podran treballar a qualsevol país europeu sense visats. Jo no hauria pogut, i en això penso quan sento que la Unió Europea només ens perjudica. Els drets que hem heretat els hem d’agrair, defensar i exercir. De forma autocrítica i ambiciosa, sempre endavant. Els drets que hem vist conquerir els hem de transferir amb orgull a les noves generacions, i exigir-los que els facin seus, i els eixamplin. Som demòcrates, som Europa. Volem més que el que ens hem trobat, que és insuficient. Però com a ciutadà que ha viscut més oportunitats i ha tingut més drets que els meus pares tinc el deure d’exercir-los i convidar tothom a fer-ho. Europa necessita millores intenses i canvis urgents. Hi podem i hi volem contribuir des de dins, com a veus compromeses, actives i exigents.