I al passeig de Gràcia, aquest migdia...

La vida d’escriptor? Bholt fé, grmhahies. Vull dir que molt bé, gràcies, perdoni però era un dels de foie, van molt buscats, fa mitja hora que intentava pescar-ne un. Doncs li deia que tot molt bé, a veure, crematísticament parlant això d’escriure ni un duro, quilòmetres amunt i avall i benzina a manta per fer presentacions on Crist va perdre l’espardenya, problemes per cobrar les liquidacions, que sempre paguen tard, per no parlar de la garrotada d’Hisenda, que sempre te la foten quan menys l’esperes i et deixen sec... Crítiques? De crítiques unes quantes, de fet moltes, en vista del panorama no em puc queixar gaire. Això sí, de lectors ben pocs. Llei de vida? Home, jo esperava algú aturant-me pel carrer i dient-me “tu ets el de la novel·la aquella”, per entendre’ns. Que ni al Sánchez Piñol li passa? Ah, vaja, doncs miri que ho donava per fet. Que prengui paciència? Paciència i un d’aquests montaditos de salmó, prendré, vostè no en vol un? Mare meva, quina terrassa més privilegiada, quines vistes a la Pedrera. I pensar que els llibreters, que són els que ens fan la feina, mengen un entrepà com poden just aquí baix... No, la xifra de vendes no la sé ben bé, però no farem bullir l’olla amb això, no cal que l’hi digui. Però vaja, tampoc passa res, eh? Vull dir el que importa és escriure, ser capaç d’acabar una novel·la, gaudir del procés. Cregui’m, això no es paga amb diners. Però vaja, tampoc caldria que s’ho agafessin tant al peu de la lletra. Sí maca, torna-me-la a omplir que em teniu assedegat. Amb tot això només li venia a dir que l’experiència fins ara és 100% positiva, encara que em toqui competir amb tota aquesta patuleia. Home, miri al seu voltant, si la majoria dels que som aquí dalt són actors o dives del cor! Que ells també són escriptors? Permeti’m que ho posi en dubte, són màquines de vendre llibres, això sí, però escriptors... Au va! Deuen haver contractat bons escriptors, o potser ni això, deuen haver-se posat a estomacar l’ordinador i després algú els deu haver adecentat la destrossa. En fi, això potser no ho hauria d’haver dit... Està segur que ho vol publicar, tot això? Ah és clar, el Sant Jordi vist per un escriptor novell, l’experiència d’un debutant. Un article fresc per anar tirant, no? És clar, és clar, una peça ben refrescant, com els còctels que reparteix aquell garçon d’allà. Oh, s’han acabat! Sí, continuem, per on anàvem, la vida d’escriptor. Perdoni però acaben de portar la fideuà i aquesta sí que no se’ns pot escapar. Que no en vol? Però si m’han dit que és deliciosa! És famosa, la fideuà del Condes, o potser la famosa és la del Set Portes, ja no ho sé, jo als llocs amb classe m’hi perdo, però aquesta li asseguro que és bona bona. Tasti, tasti la meva. Bé, de fet és fideuà, podria ser Findus o del Mercadona, que l’allioli tot ho tapa, però vaja, bona bona. Doncs no ho sé, què més vol que li expliqui? Aquesta tarda? Tornar a signar, sí. Ui sí, són estupendes les signatures, és fantàstic això del contacte amb els lectors, una meravella, necessitaré un parell de gintònics per conscienciar-me. Bé, sí, no l’hi negaré, d’entrada fa una mica de mandra, això de signar al carrer, amb el fred que fa, la gent passant i mirant-nos com si fóssim animals al zoo. Que si hi havia gent? Però vostè en quin món viu? Que no ho ha vist? La gentada de cada any! Ah perdoni, no l’havia entès, perquè els hi signi jo no tanta. A veure, prou, prou genteta, familiars, amics, la sogra, que m’ha fet signar llibres per a totes les amistats, en fi, una cua que feia patxoca. No, no, desconeguts cap, però potser millor i tot, que no vull ser un escriptor de masses. Tinc una màxima, jo: si et fan molt cas, malament rai. Oh, mare meva, que ho ha vist? Aquesta senyora m’acaba de prendre l’últim canapè! Qui s’ha cregut que és? Com? És diputada? Déu n’hi do quin espectacle, déu n’hi do! Polítics, empresaris, llepes que aspiren a ser una cosa o una altra, fins i tot hi he vist un parell d’imputats, tots amb trajos cars i pela llarga i miri com s’abraonen sobre el menjar. Ai senyor, les portes giratòries ja no són el que eren. Oh, i ara arriben les postres, quina felicitat. Corri, corri, és fantàstic aquest brownie final. Agafi’l home, agafi’l que s’acaben, que no vindrà d’un dia home, que avui és el dia, que avui l’editorial es gasta cul i camisa! Així m’agrada, cap a dins, molt bé. Jo ja començo a estar una mica tip, vostè no? Ai, la vida de l’escriptor... La mar de bé, que no ho veu?!