Als palestins només els faltava això. Dilluns Ana Rosa Quintana encetava temporada del seu magazín matinal posant el llistó de l’exigència ben alt: feia el programa en directe des de Gaza. A la presentadora, a l’equip i a la cadena se’ls ha de reconèixer un fet: l’ambició periodística és innegable, i si qualsevol dels periodistes de referència hagués fet idèntica proesa mediàtica (per les dificultats tècniques) amb els mateixos testimonis ens farien mal les mans d’aplaudir-los. Ara bé, geni i figura, l’Ana Rosa sap perfectament com imprimir el seu segell xaró en tot allò que toca. I això que deixaré de banda fins a quin punt altera la sensibilitat que les connexions en directe amb la misèria de Gaza te les alternin amb vídeos de la televenda de “ relojes de lujo acabados en oro ”.
Ana Rosa Quintana es passejava amb vambes de fer fúting, pantalons d’estètica militar i camisa de transparències per les runes de Gaza amb l’acompanyament d’un guia autòcton. Per un dia abandonava els Manolo Blahnik per unes Reebok que es posa per anar a calçotades i se sentia Kapuscinski flairant la pudor dels cadàvers. Des d’un improvisat plató sota un tendal i amb el fons més tràgic que van trobar, entrevistava responsables d’ONGs, una periodista espanyola que viu a Gaza i una adolescent palestina que s’ha fet famosa narrant la guerra a través de Twitter. Els testimonis eren tots excel·lents. Ara bé, van convertir la cobertura periodística en un drama amb moltes dosis d’espectacle. La tan eficaç estètica televisiva de l’horror. Permanentment tenien posada de fons una música trista d’inspiració àrab per ensenyar la catàstrofe. També inserien molts plans a càmera lenta de la indigència en què s’han vist obligats a viure els palestins. Les cares dels nens eren un recurs constant per incidir en la llàstima. Enmig de les entrevistes gravades inserien plans de crits, dolor, sang i explosions. Incloïen també imatges alentides de l’Ana Rosa caminant entre les runes, fent cara de colpida o amb els ulls plorosos, per potenciar-li l’aura de professional intrèpida totterreny. A la periodista espanyola que viu a Gaza (un testimoni excel·lent que ara molts buscaran) li van fer un Sorpresa, sorpresa portant-li al plató de Madrid els seus pares. Llàgrimes. Més tard, una reportera del programa va acabar plorant i encomanant l’emoció a una convidada de l’ONG. El desconeixement sobre el conflicte entre israelians i palestins d’Ana Rosa Quintana va provocar que la postal de l’horror eclipsés les causes i la reflexió sobre la tragèdia. Periodisme de superfície.