Els avantpassats vénen a teràpia

Al món hi ha mecanismes subtils que la ment moderna comença a retrobar després d’un període fortament marcat pel materialisme i una visió esbiaixada de la ciència. Aquest retrobament no és anar enrere, sinó una incorporació eficient que ajuda a equilibrar tots els desgavells provocats en nom d’aquesta racionalitat mal entesa. Perquè no es tracta de descartar les demostracions empíriques ni la nostra innata capacitat de raonar per caure en un món simbòlic i plagat de supersticions, sinó de fer compatible les evidències del món material amb les subtileses que fan girar (i regirar) el món. Entre aquest mecanismes intangibles, els que més atreuen la ment moderna (acostumada a la funcionalitat pràctica de les coses) són aquells que despleguen la seva capacitat guaridora. La inclusió dels avantpassats en les actituds del present, per exemple, ha irromput espectacularment en les teràpies dels últims anys arreu del món. Alemanya o França, bressols de la racionalitat moderna, han esdevingut epicentres de la psicogenealogia, aquesta branca de la psicologia que estudia la influència dels ancestres i l’arbre genealògic familiar en el nostre comportament, tant individual com social. Un dels vessants més popularitzat d’aquest àmbit, també a casa nostra, són les anomenades constel·lacions familiars [per a una explicació més detallada dels seus fonaments vegeu l’article a l’ARA Constel·lacions familiars, la teràpia de moda,del 19-02-2014].

Un recurs que és universal

Deixant de banda de les característiques pròpies de cada aproximació terapèutica, i de les diferents conclusions que s’intensifiquen a mesura que creix l’interès, totes tenen en comú reconèixer la importància dels avantpassats en el comportament del nostre present. Això no és cap novetat per a la majoria de cultures i espiritualitats del món, ben al contrari. L’Àfrica, l’Àsia, Amèrica... a tots els continents els avantpassats ocupen un lloc destacat en els rituals guaridors, i no es veu l’individu com un ens aïllat que sorgeix del no-res, sinó que manté uns vincles genealògics que ha d’entendre i valorar per desencallar bloquejos, pors, traumes inconscients o accions devastadores comeses per fidelitat.

És molt interessant i significatiu que, després d’un llarg període agressiu amb les altres cultures, la ment moderna reconegui la funcionalitat d’unes pràctiques que havia atacat per supersticioses, ineficients i primitives. Així, reconèixer-ne la viabilitat va més enllà d’un benefici immediat, ja que ajuda a tancar les ferides d’aquesta actitud prepotent. Les visions indígenes que van entendre el rol actiu dels avantpassats en la vida d’una persona o d’un poble, es veuen ara reconfortades per un augment en les mateixes societats imperials que abans van reprimir amb duresa aquestes pràctiques. Això no va passar, per exemple, quan l’expansió lenta i gradual del budisme i l’islam per l’Àsia i l’Àfrica es va solidificar amb aquestes pràctiques autòctones per reforçar-les des d’una altra òptica. Per això, i amb tots els matisos que es vulguin, les societats budistes i musulmanes asiàtiques i africanes van mantenir el seu culte als avantpassats com a eines guaridores i van resistir a l’impacte colonial que no reconeixia els vincles genealògics.

Seguint la lògica de la psicogenealogia actual, quan el fill d’un perpetrador assumeix el crim que va cometre el seu pare, ha de diferenciar entre la culpa (que ha d’abandonar) i el deure cap a la víctima (que ha d’assumir) i, d’aquesta manera, pot trencar amb el llegat traumàtic. Al seu torn, també ajuda a guarir el pare i la víctima del pare. En l’àmbit social també passa el mateix: una societat que hereta un crim no n’ha de carregar la culpa, però sí que s’ha de responsabilitzar del mal. Això s’està treballant especialment a Alemanya amb relació al nazisme, però es pot exportar a qualsevol societat que ha viscut episodis de violència.

Sense anar més lluny, la construcció essencialista d’Espanya necessita amb urgència aquest treball guaridor per no continuar reproduint els mateixos esquemes d’exclusió i violència. Els casos extrems, com afirma l’antropòloga Christiane Stalaert, serveixen per reconèixer aspectes que després trobem en casos més difícils de detectar. En aquest sentit, Stalaert estudia la relació entre nazisme i Inquisició espanyola i com ha repercutit en les seves víctimes, que acostumen a seguir els mateixos mecanismes d’exclusió i repressió (com ens mostren el sionisme i l’islamisme neuròtic). Una néta d’avis nazis li va preguntar a l’alemany Bert Hellinger (figura clau de les constel·lacions familiars) què passa quan et sents avergonyit dels teus avantpassats i ell li va respondre: “Qui s’avergonyeix intenta escapar del destí comú, i això és impossible. Aquest sentiment de culpa prové d’una postura arrogant, similar a la que tenien els nazis en relació als jueus i altres perseguits. Per tant, aquesta vergonya et vincula amb els autors del crim, no amb les víctimes. Amb aquestes ens uneix el dol i el respecte. No podem simplement situar-nos per sobre dels autors dels crims i suposar que som millors. A un nivell profund hem de reconèixer que estem vinculats a ells i que quan morim ja no hi ha diferències”.

Més enllà d’ideologies i expectatives racionals, el recurs als avantpassats com a teràpia engloba problemes personals i socials, quotidians i transnacionals amb una eficàcia complexa i no sempre òbvia que ha funcionat al llarg dels segles i de les geografies. Tant de bo a la ment moderna li serveixi per reequilibrar alguns dels grans desajustos comesos en nom seu.