THE NEW YORK TIMES treia a portada un reportatge sobre Espanya com el país on a les deu es comença a sopar i, quan ahir ho vam publicar a la web, es va encendre un cop més el debat sobre què es pot fer per canviar els horaris catalans. Hi ha una iniciativa recent, Ara és l’hora, a la qual hem donat suport, per adoptar horaris europeus. Ja hem dedicat algun dossier al tema. Serveix d’exemple d’un canvi necessari, fins i tot diria que urgent, sobre el qual crec que hi ha bastant consens, però que no depèn només d’accions individuals. Requereix voluntats fermes, i risc. Tots podem començar, però calen mesures concretes que provoquin el canvi. Un reset. La fase de mentalització, d’analitzar com hem arribat fins aquí i de saber quins factors determinen els horaris allargats és interessant, però no es podrà eternitzar. Cal enumerar els avantatges d’uns horaris més racionals i els inconvenients dels actuals, i assumir que després de dècades tocarà anar contra corrent, contra unes rutines socials i laborals, contra unes inèrcies que semblen insalvables. Tothom té el seu argument, o la seva excusa. Jo ja ho faria això, però si no hagués de fer allò. El moment de sincronitzar nous rellotges sembla llunyà. Un exemple clar és el d’avançar el prime time televisiu. És una decisió que si només l’adopta un canal pot acabar sent insuficient i fins i tot perjudicial per a aquell canal. I el futbol, fins ara, avança en direcció contrària, i només la Champions (Europa) ens permet anar a dormir a les onze havent celebrat el resultat. M’intriga doblement si en serem capaços. Perquè ens faria viure millor i perquè haver-ho aconseguit demostraria un sentit d’estat, una enorme maduresa social.