Carles Riba i la novel·la

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEn els dos últims números de l’exquisida revista “Quatre Coses” que Joan Merli dirigeix, ha aparegut un assaig de Carles Riba, titulat Una generació sense novel·la. El text d’aquest assaig és el nucli a l’entorn del qual -amb l’afegiment d’algunes digressions- va formar-se la conferència que l’il·lustre poeta i crític donà a l’Ateneu Barceloní, un dels primers dies d’aquest mes. L’assaig de Carles Riba és la paraula que ha posat fi a una assemblea més o menys tumultuosa. No cal dir que la veu del traductor de l’ Odissea ha estat la més profunda de totes. I, un cop esventada la cendra de la polèmica, quina veu sinó aquesta perdurarà? En Una generació sense novel·la, Carles Riba ha restaurat amb lògica desapassionada dos principis oblidats o injustament agredits: l’un, el paper cabdal de la lírica en la creació del català literari; l’altre, que la por a la novel·la és justificada i que és més aviat efecte que no pas causa. Sobre aquest doble art tibant de dialèctica basteix Carles Riba el seu assaig. És digne d’assenyalar entre les altes qualitats de crític i de professor de literatura que Carles Riba mostra en Una generació sense novel·la, la no menys alta d’escrutador del nostre poble. En l’assaig que comentem hi ha, en efecte, més d’una espurna d’allò que hom podria anomenar “psicologia col·lectiva” o, més simplement, política. Quan l’il·lustre crític diu que “vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació... que una llengua, per secular i parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort” i parla de les mesures que aquesta constatació suggereix, o quan mostra cada català “establint entre ell i els altres una zona estèril de malfiança”, sembla talment com si amb un bisturí finíssim hagués destriat les més amagades fibres del nostre cos nacional. Tota l’argumentació de Carles Riba és poderosament lògica i lúcida. Molt serena, per tant. Qui nega “el dret al pessimisme i més encara a la impaciència”, s’ha mantingut ell mateix en aquest admirable equilibri. Un equilibri davant el qual s’hauran fos, és clar, les polèmiques que el pessimisme i la impaciència havien encès a l’entorn d’un gènere literari.