Cases niu, un nou model de convivència

BarcelonaLa majoria de separacions amb fills menors d’edat pel mig han donat pas en els últims anys a l’augment de la custòdia compartida. Actualment el jutge té l’obligació de fer-la prevaler per davant de l’exclusiva, que predominava fa una dècada. En la majoria dels casos, la mare acabava pujant pràcticament sola els seus fills i, per contra, el pare es perdia la seva infància. Però, en els últims temps, la custòdia compartida ha derivat en nous models com les cases niu: es manté la llar on vivien tots plegats perquè el fill estableixi un lloc de residència fix i no hagi d’anar amunt i avall. Els pares són els que entren i surten d’acord amb el repartiment de dies que estableixin. Se sol fixar com a mínim en períodes d’un mes per a cadascun i és una mesura de convivència provisional que no acaba sent la definitiva.

Les cases o famílies niu són un model que està arrelant a casa nostra a diferència de la resta d’Europa. L’auge ha coincidit amb la crisi econòmica, que ha impedit a molts pares poder mantenir dues llars paral·leles o fins i tot poder vendre l’habitatge que compartien. “Si ens veníem el pis, encara teníem a deure més de 150.000 euros i amb una hipoteca de 900 al mes havíem de seguir compartint despeses i no afegir-ne de noves, com una altra residència per a cadascú. Per això, els dies que no em tocava la casa, vivia a la dels meus pares”, assegura la Laura F.R., una mare que va decidir acordar amb la seva exparella el model niu. Qui juga un paper molt important és la família directa dels progenitors, que veuen com el seu fill torna després d’haver format una família. En paraules de Diana Marre, professora d’antropologia de la UAB, “aquests pares divorciats acaben establint un rol sandvitx, ara cuiden els fills i els pares a la vegada, ja que s’allarga l’esperança de vida i es troben a dues bandes, malgrat que els avis en aquest cas també acaben pagant les conseqüències de tot plegat”.

Marre també justifica el fet que passi aquí i no en altres països com França o Suècia: “A casa nostra no existeixen polítiques públiques d’ajudes i la prova és que l’índex de natalitat no passa de l’1,4% des de l’any 94, molt lluny de França o Irlanda, que estan per sobre del 2%”. Amb tot plegat, ara la societat catalana es troba amb una precarietat a la qual no estava acostumada i necessita noves formes d’adaptació. Fins al punt que sorgeixin estructures d’organització incentivades ja des del neoliberalisme de la dècada dels vuitanta, que va fer minvar la natalitat. Es parla del règim de la Xina, que no deixa tenir més d’un fill, però implícitament és una problemàtica estesa a la resta de l’Àsia i arreu del món en línies generals.

El fill, divinitzat

L’altre motiu principal de concebre una família niu és la importància del benestar del nen o nena. Això es deu a la fixació constant per donar tots els recursos i atencions possibles als fills. Marre assenyala que aquesta concepció en molts casos “arriba a la sacralització de la infància, que porta a concebre el nen com un ésser diví, i pot resultar fins i tot perillós per a la seva educació”. La sacralització infantil és un concepte que ja va definir la sociòloga de la Universitat de Princeton Viviana Zelizer. Tracta la importància que es dóna a l’estabilitat dels fills, que pateixin els menors canvis possibles per evitar traumes que puguin afectar el rendiment escolar i la seva felicitat en general. Novament això també va lligat a la baixa natalitat registrada en els últims anys: com que tenim menys fills, els que tinguem cuidem-los amb totes les atencions possibles.

La Laura també hi coincideix: “Volíem el millor entorn per als nostres dos nens i personalment em vaig centrar a aconseguir que el trauma de la separació el passessin de puntetes”. Al marge de la percepció que tenen els pares dels fills, també s’ha de tenir en compte el que marca la llei. A Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, s’ha implantat des del 2012 el pla de parentalitat, que recull tots els detalls de la relació paternofilial excepte els econòmics, que queden establerts en el conveni de separació. Si es forma una casa niu també s’ha de deixar per escrit.

L’advocada civil matrimonialista de Vektor 21 Àngels Lorca recorda que en aquest pla “s’ha de detallar tot, des de l’escola on anirà a les celebracions d’aniversari, o fins i tot si farà o no la comunió”. Això és un símptoma més del protagonisme que adquireix el fill en el procés d’una separació. Els pares, en la lluita constant pel benestar dels seus fills, estan disposats a fer sacrificis com entrar i sortir d’una llar on abans vivien sent una família ben avinguda. Però el problema és quan aquesta voluntat acaba revertint la situació. A la Laura li va passar una cosa similar: “Volia que estiguessin bé en tot moment però la seva felicitat passa abans per la meva i com que jo com a mare no estava bé amb el sistema de vida nou que portàvem, ells ho van acabar percebent”.

El sistema de casa niu pot funcionar com a mesura transitòria i tenint en compte que moltes vegades és l’única solució que queda per raons econòmiques. Lorca només coneix un cas en què això ha perdurat de manera indefinida: “Els problemes quotidians del dia a dia fan que no siguin sistemes de llarga durada. Tan sols una família, i perquè els dos de mútua voluntat van acordar que seria així des del principi, han aconseguit allargar-ho més d’un any”. El carro d’anar a comprar, les despeses en productes de la neteja, el consum d’aigua, llum o gas, la decoració de la llar... En el cas de la Laura això és el que la va portar a una suma de petits problemes que al final li van afectar l’estat anímic: “Quan anava al supermercat comprava amb previsió d’una setmana, ja que després venia el meu ex i jo me n’anava. Si s’acabava el paper de vàter el comprava perquè en aquest cas no em volia barallar, però sí que són aspectes a tenir en compte, ja que al final et comporta preveure més o menys despeses”. I afegeix: “La casa cada cop era menys personal, vam eliminar tots els marcs amb retrats nostres i tot just arribar canviava els llençols del llit per no dormir amb la seva olor i tenia ventilada l’habitació durant una bona estona”. Al final, la casa niu es converteix en una mena de Guerra Freda: s’evita discutir amb la parella per preservar l’entorn familiar i la compatibilitat entre l’un i l’altre, però la tensió per evitar parlar amb franquesa, i seguir compartint una llar, acaba generant problemes que repercuteixen en els fills.

És una bona solució?

Depèn. La incorporació de la dona en el món laboral, la baixa natalitat, l’augment de l’esperança de vida, la internacionalització dels mercats, la precarietat del món laboral, la inflació de l’economia, entre altres circumstàncies, han provocat noves formes d’entendre la convivència i la família. El model d’estructura nuclear fa temps que ha quedat enrere i en termes del mateix Unicef, “s’entén per família qualsevol grup que comparteixi un mateix sostre”.

La família niu és una conseqüència dels fets socials i econòmics que han marcat els últims anys a Catalunya i a la vegada també un reflex d’aquestes noves formes d’entendre una família. Últimament també se’n donen d’altres, com la convivència entre dues o tres vídues grans que es necessiten per falta d’afecte i diners i s’ajuden entre elles per viure en una mateixa llar. Repetim les mateixes premisses: creix l’esperança de vida i cau el poder adquisitiu dels pensionistes. Com la família niu, són casos encara no registrats estadísticament i de volum discutible, tot i que els advocats coincideixen que ja no són aïllats. Arriben als bufets i, de moment, entesos com una forma de convivència temporal.