6 Catalans influents a Brussel·les

AMADEU ALTAFAJ

CAP DE GABINET ADJUNT DEL COMISSARI D'AFERS ECONÒMICS

L'home de l'euro

Fa pocs anys que Amadeu Altafaj va començar a fer escalada. Parets cada cop més altes, adrenalina i sensació de risc. Potser és l'entrenament perfecte per a qui durant gairebé tres anys va haver de fer front a una de les feines més delicades de la Comissió Europea: portaveu d'Economia i Finances. "Quan l'Amadeu obre la boca a la sala de premsa, puja o baixa la borsa", s'exclamava admirat un company del servei de portaveus. És capaç de respondre sobre la crisi de l'euro en sis idiomes diferents i, quan arriba a casa, continua saltant del francès a l'holandès i el català. I si d'aspecte sembla encara aquell Amadeu que va arribar a Brussel·les el 1994 a buscar-se la vida com a periodista freelance i amb la corresponsalia de COMRàdio a la butxaca, la seva feina ha agafat tota una altra dimensió. Ara com a número dos del gabinet del comissari Olli Rehn.

Altafaj va fer el salt del periodisme a la Comissió el 2004 per ser portaveu d'Ajuda Humanitària. "Van ser uns anys apassionants, recorrent tot el continent africà de punta a punta", explica. "Una vegada vam visitar cinc països en tres dies". "Hi vaig descobrir una gent magnífica i generosa". Tot i que reconeix que "disfruta" amb la feina que fa ara, l'Àfrica és el refugi on sempre voldria tornar. En té d'altres. És fidel al Berguedà i al Pedraforca, i a passejar per la ciutat belga de Lovaina.

XAVIER PRATS

VICEDIRECTOR GENERAL D'EDUCACIÓ I CULTURA

El més ben posicionat

Va néixer a Tarragona, però de ben petit va marxar a viure a Itàlia. A casa es parlava català, a l'escola, italià, i de vacances, castellà. "Jo em vaig adonar que era diferent dels altres nens -comenta a una velocitat de vertigen- perquè un dia a l'escola, quan el professor explicava totes les desgràcies que els espanyols havien fet a Itàlia, tota la classe es va girar i em va mirar". Fins aleshores, no era conscient que vivia una situació excepcional. També ho va ser que comencés a treballar per a la Comissió Europea fins i tot abans de l'adhesió d'Espanya. Primer ho va fer a la delegació que Brussel·les havia obert a Madrid per acabar de preparar aquells joves aspirants que negociaven l'ingrés, i l'any 1986 va aterrar a la capital comunitària. Això converteix Xavier Prats en el més veterà de tots els catalans de Brussel·les, i avui també en el més ben posicionat per arribar aviat a director general. De fet, ja n'és l'adjunt en l'àrea d'Educació.

Explica com l'any 1989, quan encara se sentia "un passerell", va veure com la caiguda del Mur de Berlín feia plorar d'emoció alguns dels seus companys alemanys. "Les llàgrimes de gent venerable de la Comissió em van fer adonar que allò, que per a mi era un fet històric, per a alguns companys era un fet personal. Això ens fa molt conscients de la diversitat". Una diversitat en què diu que té la sort d'haver fet grans amics "mediterranis". "Les afinitats culturals més profundes ens uneixen -diu, com de passada- i, en canvi, veus que els prejudicis moltes vegades són mitges veritats".

Des d'un despatx amb unes vistes impressionants al caos que amuntega cases modernistes i edificis grisos del barri europeu, Xavier Prats confessa: "Cada dia quan em llevo m'he de recordar que ja no som a l'època de [l'expresident de la Comissió Europea] Jacques Delors. Primer perquè la nostàlgia és dolenta i després perquè és injust". Però no és l'únic que enyora: "També hi ha aquell moment excepcional d'una Europa que creixia amb el suport dels grans líders europeus". Avui "la natura de l'animal ha canviat", sentencia. La Comissió s'ha fet molt gran. "Però encara que sigui contradictori, aquesta casa continua sent més important que mai per fer coses junts".

JAUME DUCH

DIRECTOR DE MITJANS I PORTAVEU

Al Parlament més gran del món

Després de 22 anys, no s'imagina tornant a Catalunya. "Vaig dir que tornaria el dia que m'avorrís, i encara no ha arribat -explica Jaume Duch-. Aquí tens l'oportunitat d'escoltar la gent que mou el món". El 1989, l'endemà de quedar el primer a les oposicions, li van trucar per oferir-li feina al servei de premsa que l'Eurocambra tenia a Luxemburg, i el 1997 va fer el salt a Brussel·les. "He viscut tota l'evolució del poder i la imatge del Parlament", reconeix. Avui és el portaveu d'una cambra amb 754 diputats -només el Parlament de l'Índia té més escons- i dirigeix un servei de comunicació amb 220 persones i 22 llengües oficials que intenta arribar a 27 opinions públiques diferents. Davant d'un edifici que es va guanyar el sobrenom de Caprice de Dieux -no tant perquè la forma de la seva cúpula de vidre pugui recordar un formatge, com pels capricis d'alguns diputats-, Duch confessa: "No hi ha cap altra ciutat al món amb els nivells d'interrelació de Brussel·les. Només Washington".

A més, quan mira els seus tres fills, els veu "molt belgues, encara que ells no se'n sentin". Com molts dels habitants d'aquesta ciutat, tenen dos mons, "el propi, el de casa, on miren TV3 i TVE, i el dels amics de l'escola, on comparteixen dèries i interessos".

CARLES ESTEVA

DIRECTOR DE POLÍTICA DE LA COMPETÈNCIA

El guardià del mercat

"Aquí és on de veritat mana Europa", explica aquest director de la Competència -la comissaria que s'encarrega de vigilar les empreses, la lliure competència i el bon funcionament del mercat-. "És a aquest nivell on els Estats Units i Europa parlen de tu a tu". Carles Esteva va venir a Brussel·les l'any 1994 precisament per això, perquè com a advocat ja treballava en temes de competència i "aquí era el millor lloc". A ell no li fan por els lobis. "Estem molt acostumats a lluitar amb influències i pressions -relativitza-. La nostra feina és escoltar tots els sectors implicats cada cop que prenem una decisió. L'únic problema és que les grans empreses tenen molta més capacitat de tenir lobistes al seu servei que no pas els consumidors -admet finalment- però per això hi som les institucions, per reequilibrar els poders".

Enyora el clima de Barcelona però li agraden els parcs de Brussel·les i passejar pel Bois de la Cambre. El problema és que "vius a Brussel·les sense viure a Bèlgica: es crea com una comunitat paral·lela". I això que ell ha aconseguit el més difícil: "Tinc amics belgues i no són funcionaris!"

CRISTINA GALLACH

PORTAVEU DEL CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA

Interpretant el món

"La Cristina Gallach té un gran servei d'intel·ligència privat. Ja voldrien molts tenir una font d'informació com la que hi ha al seu correu electrònic". Ho deia Javier Solana fa dos anys a Barcelona mentre reconeixia que "sense ella, no hauria sigut gairebé res".

Gallach té el món al cap i al cor. L'interpreta i s'hi implica. És la veu a la qual recorre tota la premsa internacional quan necessiten claus per saber què passa, i ella sempre contesta. Sempre ha trobat un moment per respondre al periodista desesperat, en els dies de més pressió, "des de dalt d'una muntanya de l'Afganistan o en un embús de trànsit al Caire", valora Quentin Peel, columnista del Financial Times . Aquest diari -la bíblia per als creients de Brussel·les- la va posar, ara fa uns anys, en la llista de les trenta persones més influents en la política comunitària. Cristina Gallach era aleshores la portaveu del cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, amb qui va treballar quinze anys. Primer a la secretaria general de l'OTAN i després al Consell de la Unió Europea.

"A Brussel·les aprens a treballar amb gent diferent -explica Gallach-, a ser més pragmàtica i a comprendre més els altres". Diu que "la política per ser eficaç i transformadora s'ha de fer per consens i per això -assegura- aquest és un lloc fantàstic". S'ha mogut entre diplomàtics i militars sense perdre la seva ànima de periodista curiosa. La d'aquella estudiant que es va formar a les pàgines d' El 9 Nou , on va començar aquest tàndem vital amb Jaume Masdeu, aleshores corresponsal del diari a Sant Quinze de Besora i avui de Catalunya Ràdio a Brussel·les. La de la reportera que va explicar des d' El Periódico de Catalunya la caiguda de la dictadura de Ceausescu, o que informava des dels carrers de Moscou per a l'agència Efe del cop d'estat contra Mikhaïl Gorbatxov.

La seva tenacitat encara l'ha de portar molt més lluny.

JORDI AYET

DIRECTOR DEL SECRETARIAT GENERAL DE LA COMISSIÓ EUROPEA

L'home dels secrets

Jordi Ayet Puigarnau coneix tots els secrets de la Comissió Europea. Diu que ell és el "testimoni silenciós i lleial" de les discussions més privades que mantenen els comissaris. Cada dimecres, quan els 27 homes i dones de José Manuel Durão Barroso es reuneixen per aprovar les propostes d'aquest executiu, cada cop més gran i despersonalitzat, Jordi Ayet és el secretari que pren nota del que es diu a la trobada. És darrere d'aquesta porta tancada que els comissaris discuteixen, defensant els seus temes i -encara que la teoria digui el contrari- els seus interessos nacionals. "Sí que es barallen -confessa Ayet-, si no es barallessin no es mereixerien el sou que els paguen. Un executiu, si funciona bé, ha de ser una olla de grills perquè això garanteix el debat, la contradicció permanent i la defensa de totes les sensibilitats", explica amb convenciment.

Ayet va arribar a Brussel·les el primer dia de l'adhesió d'Espanya, el gener del 86, i va entrar a treballar al gabinet de Manuel Marín, que s'estrenava com a comissari. Avui és el director del secretariat general de la Comissió -en diuen l'ala noble-. "Per a mi ha estat tot un privilegi", confessa un home que ha fet tota una vida a Brussel·les però que se sent "molt de casa". "Cada cop que vaig a Barcelona amb la meva dona ens dediquem a passejar, passejar i passejar per retrobar-nos amb la nostra ciutat". Després de tants anys se sent emigrant. Un emigrant privilegiat. "Aquest és el preu que pagues. La pèrdua de referències, la separació de la família i els amics: després de 26 anys, Brussel·les continua sent una incògnita i això que m'hi he integrat perquè el meu fill estudiava en una escola belga -explica-. Vaig trigar deu anys a trobar coses del dia a dia que em sentís meves".