NO SE M’ACUT cap aberració pitjor. Una dona subsahariana cau en mans d’una màfia que l’ajuda a fugir al Marroc; allà l’obliga a prostituir-se per pagar el servei, la fa quedar embarassada per fer-la entrar en pastera sense risc que l’expulsin, i un cop aquí la té tancada en habitacions amb cadenat i forçada a prostituir-se en polígons de l’àrea metropolitana per anar pagant un deute etern. Hi ha una altra variant: donar-li un menor al Marroc i fer-lo passar pel seu fill perquè tant amb nen com embarassades no les expulsaran. En tenim detalls dies com ahir, que van desarticular una màfia que s’hi dedicava. Fa fàstic. Nàusea. Pots imaginar el cúmul de desgràcies, des de la misèria que et fa fugir, la dissort de topar amb uns criminals, el drama d’haver de vendre el cos, la salvatjada d’haver de quedar embarassada d’un client, el malson de gestar un nen no desitjat com a eina perquè no t’expulsin, l’horror de viure esclavitzada en les pitjors condicions, al servei d’uns clients que passen per allà i que a canvi de no pensar què hi fa aquella dona en aquest lloc i com hi ha arribat obtenen sexe de baix cost a un altíssim cost moral, el de ser còmplices d’una cadena inhumana que fa caure la cara de vergonya. M’indigno quan es justifiquen les tanques per no fer el joc a les màfies. Les tanques són el negoci de les màfies. M’indigno quan algú troba que la culpa que passi això és que no s’expulsin les embarassades. Que una excepció humanitària porti a un dels crims sexistes més denigrants indica que aquest tipus de controls generen els pitjors abusos. I m’indigno quan anem arraconant les esclaves en polígons foscos i habitacions brutes amb cadenat per no veure-les i que no ens faci mal el que fem possible.