A L’ENTREVISTA que ahir publicava a Comte-Sponville, i que us recomano molt, el filòsof francès descrivia la seva mare, depressiva, així. “Quan el meu germà, que va ser qui va descobrir el seu cadàver, em va trucar per dir-me que estava morta, la primera idea que em va venir al cap va ser que en la meva mare tot era fals menys la infelicitat. La meva mala mare va ser la que vaig estimar apassionadament, però en la qual tot era fals menys la desgràcia; la meva bona mare va ser la filosofia, on l’alegria és veritat i és la il·lusió la que ens fa patir”. Sponville fa frases que impacten i provoquen gairebé tant de vertigen com els Minyons de Terrassa a Montserrat. “És la il·lusió la causant del malestar de la gent. L’esperança és la principal causa de suïcidis. La gent se suïcida perquè està decebuda. La meva mare era infeliç perquè la vida no parava de decebre-la. Però no és culpa de la vida, la vida fa el que pot... És que les nostres esperances des del principi són il·lusòries. Per aquesta raó he fet tot aquest llarg treball de crítica de l’esperança, per sortir de la melancolia i la desesperança”. És un argumentari sòlid, que ell ha utilitzat per fer la seva cèlebre crítica a la recerca absurda de la felicitat. “La veritable saviesa no és la d’estimar la felicitat, sinó la d’estimar la vida. La felicitat és una recompensa que arriba als que no l’han buscat”. Com a persona que va tenir una infantesa trista, Sponville ho remata així: “Si algú diu «la felicitat no existeix» vol dir que mai ha sigut realment desgraciat”.