Constatacions polítiques per al canvi (1982)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Pau Miserachs (Barcelona, 1946-2022) a l’Avui (19-XI-1982), advocat, escriptor i polític que va morir el 14 de juliol. Representant d’ERC a l’Assemblea de Catalunya, es va presentar amb el Front d’Esquerres a les eleccions del 1977. El seu llibre La República catalana és la solució al conflicte conté una anàlisi del sobiranisme després de l’U d’Octubre.

La nova Constitució espanyola del 1978 conté el principi de respecte als drets de les minories nacionals existents al territori de l’Estat espanyol i permet el desplegament de la vida de les comunitats amb el renaixement de les formulacions autonòmiques garantides per l’Estat, que posà en mans de llurs governs democràtics la protecció de les diversitats nacionals. El que fou un avenç històric perquè era l’inici d’una entesa o pacte polític per a satisfer les aspiracions de les diferents nacionalitats històriques dins el marc de l’Estat espanyol, fou també un projecte de pau necessari per a la reconciliació dels vencedors i els vençuts. L’existència a Espanya d’una opinió pública favorable al respecte a les diversitats nacionals i regionals que formen el mosaic de l’Estat i la construcció jurídica assolida per Catalunya fan aconsellable que el problema català es continuï tractant com fins ara, sense conspirar contra l’Estat, cosa que no vol dir d’altra part lleialisme o adhesió incondicional a les institucions de l’Estat [...]. Hi ha ara canvis i reformes importants a proposar tant a les lleis vigents com a les que estan en projecte, i ens caldrà, com a catalans, oferir al Parlament d’Espanya l’exemple de la unió de les forces polítiques catalanes dins la nostra diversitat política; també, si cal, haurem d’aliar-nos amb totes les forces nobles i autèntiques capaces de transformar el país i contribuir a la indispensable renovació moral i social que el poble demana en tots els ordres de la vida; però, abans que tot, ens cal continuar adherits als ideals de Catalunya, atenent-se cadascú a la seva ideologia política i a la seva actuació. [...] Per això ha de resultar inútil tota oposició que es pugui fer, dins i fora de Catalunya, al nostre desig de consolidar l’autogovern dels catalans. Ens caldrà continuar ajudant els altres pobles d’Espanya i guanyant-los per a la causa democràtica que també és la causa catalana. [...] Es tracta de constatar també si establirem o no a Espanya una democràcia per a capacitar el poble per a millorar la seva sort; es tracta de veure si es redueixen o no les diferències socials i es canvien els mètodes d’exercici polític. Es tracta de veure ara si podrem corregir l’orientació econòmica de l’Estat i donem a l’activitat política noves formulacions per a alliberar la societat de les malalties del passat, car ningú no ens pot dir avui que Catalunya sigui un obstacle a la funció de l’Estat en tant que aquest i les forces polítiques espanyoles siguin respectuoses amb les nostres institucions històriques, drets i llibertat. Cal avui un canvi polític i social profund, amb llibertat, per a avançar, tots junts, espanyols i catalans, cap a la implantació d’una veritable democràcia al servei del poble [...]. En aquest canvi els catalans hem de ser tal com som, treballant, però, per fer desaparèixer la societat classista i oligàrquica del passat i establir-ne una nova d’igualitària i de progrés veritable.