Constructors de gegants, un ofici en perill d’extinció

BarcelonaLa Judith Camps i el seu marit, Gabí Boixader, treballen enllestint l’últim encàrrec al seu taller de Torelló. Aquesta vegada han creat un gegant per al poble de Cabrera de Mar que a la Judith li té el cor robat. “A mi em passa sempre, que m’enamoro de la figura en què estic treballant, és sempre la que més m’agrada”, explica, fent una pausa en la seva feina diària, al seu obrador, situat al casc antic del poble, d’on surten tot tipus de figures festives, com els gegants, els capgrossos o les bèsties.

Entre les parets massisses d’aquesta casa barroca del segle XVIII on treballen, la Judith i el Gabí es concentren a acabar aquesta figura que representa un noble, amb barba i corona, vestit de guerrer, que tindrà un vestuari virolat que de ben segur alegrarà les festes de Cabrera de Mar i meravellarà les criatures, que són els verdaders apassionats de les figures típiques de les festes tradicionals.

“Aquest és un ofici que requereix molts coneixement i domini de la tècnica”, explica Camps, que reclama la necessitat d’un relleu generacional perquè “tot aquest coneixement no es perdi”. I és que a Catalunya, actualment, només hi ha una cinquantena d’artesans que es dediquin a la imatgeria festiva i la majoria tenen més de 50 anys. En altres paraules, l’ofici està desapareixent.

Transmetre el coneixement

Per evitar-ho, al setembre començarà a l’Escola Massana de Barcelona el primer curs d’imatgeria festiva que s’ha fet mai a Catalunya. Al darrere hi ha gent com la Judith, que fa temps que veia la necessitat d’oferir algun tipus de formació oficial i reglada als joves que s’interessen en aquests temes, i que compta amb el suport de l’administració, a través del departament d’Empresa i Ocupació i l’àrea d’artesania del CCAM.

“Aquest curs és una iniciativa pionera molt important perquè cal evitar que tot aquest coneixement es perdi”, diu Jan Grau, expert en cultura popular. “Al segle XIX hi havia moltes persones a Catalunya que es dedicaven a aquest ofici, eren escultors reconeguts, però amb l’arribada del segle XX, amb la Guerra Civil i la postguerra, això va disminuir molt. Es van abandonar sistemes de treball que eren antics i moltes tècniques gairebé es van perdre”, resumeix. “Això ha provocat que la generació de constructors que tenim avui dia siguin els últims dipositaris d’aquest saber i, si no aconseguim que el transmetin a les generacions més joves, es perdrà”, diu.

I tots els implicats destaquen que aquest coneixement no es pot perdre, i menys ara, quan les festes populars viuen un moment de gran èxit a Catalunya, on actualment hi ha més de 4.000 parelles de gegants, més de 1.500 capgrossos i unes 1.000 bèsties -segons els càlculs del sector-, que demostren la bona salut de les festes. A més, cada any, segons la Federació d’Associacions d’Artesans d’Ofici de Catalunya, es creen uns 150 noves figures, entre gegants, capgrossos, gegantons, bestiari i rèpliques d’altres peces d’imatgeria, que confirmen que la demanda es manté. Aquest gran èxit s’explica amb l’arribada de la democràcia, quan, després de molts anys en què aquestes tradicions no eren ben vistes, es va viure un vertader boom. Toni Mujal, mestre geganter, recorda que als vuitanta “tots els pobles volien els seus gegants, els ajuntaments van començar a recuperar les festes tradicionals i la demanda es va disparar”. “Van ser uns anys de molta producció”, explica. Mujal treballa a Cardona des del 1982 i recorda que llavors hi va haver un gran canvi en la manera de fer gegants. “Ens van començar a demanar figures més personalitzades perquè durant la dictadura la tendència havia sigut molt homogeneïtzadora. Als 80 els gegants es van convertir en un símbol de la identitat de cada poble. Per tant, si el poble era mariner, volia un gegant que reflectís aquest caràcter; si el poble tenia un passat tèxtil, el gegant ho havia de representar. I això s’ha mantingut fins avui”.

Referents mundial

Tota aquesta producció que es va viure als 80 i principis dels 90 ha convertit Catalunya en un referent europeu i mundial en la construcció d’imatgeria festiva. “Els gegants catalans estan molt ben vistos i considerats -explica Mujal-, per la seva varietat i qualitat”. Per això ell des de començament d’any ha estat treballant per a encàrrecs que li han vingut de fora de Catalunya. El que més l’està entusiasmant és un gegant que li han demanat per al poble de Steenvoorde, al nord de França. “És una figura de cinc metres, molt diferent del que fem aquí, que em permet trencar una mica la rutina, crear i innovar més, que és el que m’agrada”.

Toni Mujal, igual que Judith Camps, va aprendre l’ofici de manera autodidacta. Ell havia treballat un temps a Olot amb imatgeria religiosa i el pas a la imatgeria festiva va ser per atzar, arran d’un encàrrec que li va arribar i va fer amb èxit, i que el va portar a nous encàrrecs. En el cas de Camps -que tenia formació artística-, sempre s’havia interessat per aquest tema, ja que al seu poble, Torelló, agrada molt, i s’hi va introduir a partir de l’encàrrec de fer un capgròs. Ara, però, convertits en mestres artesans, coincideixen en les ganes de transmetre els coneixements adquirits al llarg d’una vida. “Sobretot perquè veig que els joves hi estan interessats, i això és fantàstic, no podem perdre aquesta oportunitat”, resumeix la Judith.